Concha Buika: «Cant des de les entranyes, trec la música perquè no em dolgui dins el meu cos»

«Trec la música de mi perquè no em dolgui dins», confessà ahir la cantant d'origen guineà, que assegurà utilitzar l'art com a «catarsi» i com a «única religió legítima», perquè quan aconsegueix col·locar l'eufòria o el dolor en algun lloc s'adona que «val la pena haver-lo viscut».

En el nou disc, en què barreja la cobla de veu esquinçada amb els sons del jazz, el flamenc i les ranxeres, repeteix el terme «Niña» al títol de l'àlbum (fa dos anys va donar a llum Mi niña Lola), i ho fa molt conscientment.

«És una necessitat, una crida a les dones perquè recuperin les nines que van portar dins alguna vegada», explicà Buika abans d'afegir: «les que ens entossudim a viure portam una nina de foc a dedins, aquesta que és capaç de tornar a començar quan les coses es torcen i, a més, fer-ho amb fe.»

I és que aquests dos darrers anys sembla que han estat marcats, en el terreny personal, «per un parell d'històries» que tenen molt de desamor, de dolor profund en la pèrdua i que, tanmateix, han resultat ser una cosa «molt positiva», ja que «el desamor és la primera passa per tornar a estimar-se a un mateix».

«No hi ha res que m'agradi més que estimar les dones, s'ho mereixen per història», afirmà rotunda. «Nosaltres hem de recuperar l'al·lota i ells deixar de ser al·lots covards d'una puta vegada».

En aquesta línia van alguns dels temes, composts per ella, com Volverás, Mentirosa i Niebla, la lletra del qual és un poema de David Trueba.