El Jardí del Profeta (1933)

«Mustafà, elegit i ben estimat, aurora del seu propi dia , tornà a la seva illa natal en el mes de Ticren que és el mes dels records». Amb aquests mots comença Khalil Gibran (1883-1931), nascut a Bcherri, Líban, i nét de sacerdot, que emigrava amb la seva família als Estats Units el 1896. Quan era només un estudiant es va interessar en les obres dels filòsofs àrabs i practicà la pintura. Va conèixer la profunditat del dolor per la presència dels seus éssers més estimats i també per la intransigència de les autoritats religioses, és a dir, cristians del Líban. Va escriure quasi tota la seva obra en àrab, encara que hi ha escrits seus en anglès. El Jardí del Profeta, obra cimal de Gibran, és doncs on Mustafà ens explica les relacions de l'home amb la natura i això dins el seu orientalisme radical, suscita als lectors, o millor dit, als oients, una lírica exaltació de la vida i de fonda comunicació amb la unitat última de tot el que existeix. «Caminava entre d'ells amb gran rapidesa. Retornà al seu jardí. I Sarkis que era un excèptic prengué la paraula i digué : I què ens dius d'allò que és lleig, mestre. Mai no parles d'allò que és lleig. I Mustafà li va respondre amb paraules que sonen com un fuet, tot dient: Amic, quin home podria considerar-se descortès i mal complidor dels deures de l'hospitalitat, si quan passa per casa teva no truca a la teva porta? I qui et jutjarà sord i antipàtic si et parlen en un idioma estranger que totalment desconeixes? El que tu dius lletjor no és allò que tu mai no volgueres aconseguir, això en el qual cor mai no volgueres entrar? Certament si la lletjor existeix, és la teranyina que tenim al davant dels ulls i la cera que tapa les nostres orelles. No consideris res lleig, llevat de la por que té l'ànima als seus records». Fondes i curioses filosofies les de Khalil Gibran, el qual havia d'aparèixer sempre exposat a situacions injustes i cruels. Només el jardí de les seves idees era el refugi, el recer més segur. Dit d'una altra manera, allà on floria el pensament sense intervenció d'enemics exteriors. Diuen els biògrafs que Khalil no era fort ni des del punt de vista físic ni psíquic. Exposat, com ja hem dit al dolor, per causes familiars i socials. Però el nan va saber esdevenir gegant i això gràcies a l'esforç sobrehumà de la seva voluntat. «Aquesta (la seva voluntat) estava tossuda en una activitat quasi compulsiva per depurar tècniques, combinar estils, dominar idiomes i servir de vehicle d'emocions universals entre pobles de diferents cultures». Tal com diu aquest biògraf de l'escriptor, Khalil, sempre feble, sempre malalt va saber vèncer i combatre en favor de la cultura. Ja en el seu temps serà traduït a més d'una vintena d'idiomes. Avui és universal i la seva tomba és lloc de peregrinació dels que encara creuen en la possibilitat de crear un món sense altre llum que el pacifisme i la solidaritat. Reclama que no hi ha més camí per aconseguir-ho que l'amor. I tammateix llegint Gibran, o escoltant Mustafà en el seu jardí un té la impressió de trobar-se a mig camí entre la filosofia del cristianisme primitiu i el misticisme asiàtic. Una fórmula força curiosa. O encara millor, una equació, ja que conserva en tot moment un equilibri de valors. MIQUEL FERRÀ I MARTORELL