10/05/08 0:00
TW
0

Conversava Unamuno (1875-1939) amb un intel·lectual centroamericà sobre les intencions polítiques dels Estats Units de finals del segle XIX entorn a l'Amèrica Llatina. Aleshores, aquell escriptor «crioll» del qual no sabem el nom, explicava, amb una clarividència després demostrada que «nosaltres, els de l'Amèrica Llatina, veim el futur molt negre, perquè som pocs per lluitar contra els ianquis; la idea d'aquests és cercar un suport a les Antilles i un altre en el Pacífic, obrir el canal de Nicaragua i crear una línia d'interessos comercials. Tot el que caigui per damunt d'aquesta línia restarà pres en les urpes de la unió. El que sí és cert, que van adquirint quasi tota la propietat de l'Amèrica central. I per aquest camí arribaran a esser els amos de tot. I perquè no cercam el suport d'Europa? Ho faríem si Europa no tingués colònies a Amèrica. Mentre en tengui ens semblarà un acte de submissió al qual segueix essent un colonitzador nostre».

Això ho contava Unamuno a la seva obra El porvenir de España i on per altra banda, no semblava gaire content de veure que a la Península Ibèrica hi havia altres nacionalitats perifèriques i que no eren ni la portuguesa ni l'andorrana . «He estat tres vegades a Catalunya i després d'alegrar-me de la prosperitat de la qual gaudeix, m'ha disgustat la ingratitud amb què aquesta jutja Espanya, especialment la jovenesa intel·lectual nascuda en aquesta època de la renaixença; a alguns, els he sentit negar Espanya. I tanmateix la renaixença catalana ha estat obra no només dels catalans sino d'Espanya sencera».

A qui es referia Machado dient això? Als permissos reials per muntar exposicions internacionals? A la mà d'obra barcelonina vinguda a través dels immigrants de les altres regions? Als consentiments oficials per part de Madrid a determinades audàcies d'àmbit industrial, econòmic o cultural?. I Machado continuava amb les seves lamentacions del feble espanyolisme d'alguns. En aquest cas dels bascs: «A les Bascongades només hi he estat de passada, però he conegut molts bascs, la majoria de Bilbao, capitants de vaixell, gent feta a l'antiga amb la qual dona tinc el gust de parlar; els que són quasi intractables són els moderns, els que s'han enriquit amb els negocis de mines i que no només neguen Espanya i parlen d'ella amb menyspreu sinó que s'estimen més viure a Anglaterra que a Bilbao. El motiu d'aquests desplaçaments no pot ser més espanyol; és la nostra propensió aritocràtica.Tot d'una que un espanyol té quatre possessions, es fa el senyor i vol viure lluny dels seus béns, contemplant-los a distància i cobrant-ne les rendes per mà d'administrador».

I tanmateix en un altre moment del seu discurs no dubta d'afirmar que «no hi pot haver integració si no és sobre elements diferenciats i tot el que sia afavorir la diferenciació és preparar el camí a un concert ric i fecund. Sia cada qual com és i es desenvolupi a la seva manera, segons la seva especial constitució, en la seva línia pròpia i així ens entendrem millor, tots plegats.

Que escrigui cadascú en la llengua amb la qual pensa i per això és millor que els catalans escriguin en català i que els castellans els tradueixin, que no es tradueixin ells mateixos, mutilant la seva manera de ser. En esforçar-se el castellà per entrar en els matisos d'una llengua que no és la seva i en treballar per traduir un pensament que li és quelcom estrany, s'enfonsarà en la seva pròpia llengua i en el seu pensament propi, descobrint-hi fons i racons que el confinament li ha velat». Curioses les visions del poeta sobre els sentiments dels pobles ibèrics, que al cap i a la fi, al marge de les polítiques només són això.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL