La crida de l'Oest (1850)

Una de les més grans ones migratòries de la història de la humanitat esdevenia així un fenomen de repoblació en certa manera injust i descontrolat. Perquè el que sí era cert, que molts d'aquells territoris ja tenien els seus propietaris naturals, els indígenes «pellroja», distribuïts en nacions: Kiowa, Arapaho, Omaha, Cheyenne, Apache, Comanche, Sioux-Dakota, Crow, Shosshone, etc. els quals consideraven, com de fet així era, que totes aquelles caravanes no eren altra cosa que cunyes de l'invasor.

Els pioners, no només anglosaxons sinó també d'arreu d'Europa, gent desheretada que volia fer les Amèrique,s s'arriscaven amb bravesa i amb totes les conseqüències. El cinema i les novel·les són només un pàl·lid reflex de les dramàtiques situacions viscudes per aquella gent que cremava primer les prades i després les muntanyes Rocoses en un interminable viatge de no menys de dues mil milles. En un començament viatjaren per la ruta d'Oregon, marcada pels caçadors i missioners, un camí que s'estenia des del Mississipí fins a la costa del Pacífic. Els carros seguien la ruta fins al pas del Sud al Wyoming. Aquí trobaven un camí fàcil a travès de les Rocoses i llavors es dirigien vers el Sud-oest, travessant més muntanyes i deserts per arribar a Califòrnia, destí de totes les seves esperances.

És evident que aquells colons no comprenien els indis ni les seves formes de vida. Tampoc els importava gaire el que els pogués passar. Per això mataven grans quantitats de búfals que tan necessaris eren per als «pellroja». Per això, a la marxa de les caravanes s'hi afegia l'atac dels nadius en el moment més insospitat.

Sobre aquelles feixugues i dramàtiques experiències escrivia un testimoni del moment, Ryger McKenzie: «El foc que queia del sol sobre el pedreguer del desert era tan intens que semblava aixecar espurnes encegadores de cada roca. Anàvem avançant mig cecs, envoltats de gran polseguera. Els carruatges cruixien a cada passa com si les fustes s'haguessin d'esclatar d'un moment a l'altre. Els ferros, en canvi, que formaven l'eix de les rodes i el costellam dels vehicles, sense gota de greix, gemegaven espantosament. Jo beneïa de bon grat l'ombra del meu gran capell, però la suor intensa del meu front amarava les meves celles amb una molèstia aferradissa molt mala de descriure. Dins un dels carretots sota la vela, infantava amb gran dolor una de les dones i, així i tot, la nostra marxa no es podia aturar. Ens havien dit que més endavant hi havia un riu.»

MIQUEL FERRA I MARTORELL