Herriot, radical socialista

Qui així parlava i escrivia en aquells anys de la crisi econòmica, dècades 20 i 30 del segle passat, era Edouard Herriot (1872-1957), que esdevingué la pròpia encarnació de les ideologies radicals. En aquells escrits remarcava, amb tota la precisió que li era habitual, el seu caràcter, conservador i revolucionari alhora com a representant d'un partit que volia conciliar els drets de la propietat individual i les exigències del sistema col·lectivista. Homes d'esquerres, els radicals d'aquells moments, mostraven uns punts irrenunciables. Per una banda, la laïcitat, és a dir, una educació totalment anticonfessional, i per una altra, un programa social audaç enfrontat a la dreta conservadora i clerical. Es tractava, fonamentalment, de separar l'Església de l'Estat d'una manera definitiva. I continuava escrivint: «Jo puc admetre, amb Leon Blum, la represa per l'Estat dels serveis públics o d'un servei social com els de les assegurances; comprenc que es vulguin transformar en profit de l'Estat els monopolis de fet quan aquests esdevenen un mitjà d'opressió; no em sorprendria gaire veure instituir per l'alcohol el mateix règim que el que hi ha pel tabac. De bona fe em veig obligat a fer contra el comunisme, fins i tot contra el comunisme de Jaurès, la reserva de Ferdinand Buisson:-Sempre restarà una part de propietat que no es posarà en mans comunes. Cadascú voldrà tenir el control dels seus propis aliments, vestits, llibres, mobles... i, per què no?, la casa, per què no, el seu jardí?, per què no el producte del seu lliure treball manual, intel·lectual o artístic?, per què no l'excedent d'allò que li haurà produït l'esforç per sobre del que deu a la societat?».

I es definia així radical socialista.