Defensa de «Carmen» (1937)

L'escriptor francès François Mauriac defensava, amb la seva ploma ardida i valenta, una obra emblemàtica de Georges Bizet (1875), l'òpera Carmen. Contestava així a les crítiques que acusaven Bizet d'haver cedit a la moda del wagnerisme. I alhora a crítiques més modernes que rebaixaven l'obra al nivell d'una excessiva popularitat. «Existeix una falsa delicadesa i una falsa vulgaritat. Carmen és el tipus de l'obra falsament vulgar. És una peça per a tots aquells esperits que es creuen tenir gran distinció, una peça que tots els músics llancen de bon grat als quatre vents: no hi ha cap que negui a Carmen el seu veritable lloc. Però no existeix cap altra obra tan maltractada. En el gran teatre de Bordeus, quan jo era estudiant, a causa de l'accent terrible de les brunes cigarreres i dels petits soldats, jo em creia assistir a una representació ridícula. Després de tants anys he descobert que Carmen era allà interpretada com pertoca, dins un àmbit festiu, dins una olor de gessamí i escorxador, davant un poble en tensió, els diumenges d'estiu, aclamant els torejadors plens d'espurnes que anaven cap a les sorres de la plaça, animats per velles victòries. En el segon acte, una ballarina molt jove, Régina Badet, evolucionava sobre una taula de la posada, moguda pels aplaudiments de figurants i públic. Carmen ens era familiar, amb els seus cabells de rínxols relluents i els seus clavells, anava a vendre sardines d'Arcachon, carrer de Santa Caterina, escortada per amics de la bauxa, magres i reductibles. L'escena es perllongava al carrer. Escamillo, per a nosaltres, nomia Guerrita, Mazzantini, Reverte, Algabeno, Fucutés, Bombita... Tots els matadors famosos. I la gitana tenia tenia força en aquest rostre apassionat contra el qual els nostres pietosos mestres ens havien posat en guàrdia al col·legi: la mala dona, l'al·lota maleïda per la qual els soldats deserten i esdevenen assassins, el predicador de la retreta de final d'estudis n'havia fet, per a nosaltres, una pintura verídica: 'Ja em poden arrestar, tanmateix som jo qui l'he mort, Carme. Carme adorada...'. A la sortida, jo somniava un instant sota el pòrtic. El vent d'Espanya aixecava tristament la polseguera de les avingudes de Tourny; i gruixudes gotes de pluja s'estellaven contra el paviment. Tot ple d'aquests records jo havia dit als meus fills: -Convé que escolteu la Carmen!- I marxàrem, doncs, un dissabte vespre cap a l'Òpera Còmica. Ja de sortida em vaig alegrar del seu goig. I és que els havia descrit el primer acte, aquella plaça espanyola plena de sol, el cos de guàrdia amb els soldats cavalcant les seves cadires, la fàbrica de tabac...».