Autoritat política (1770)

Diderot (1713-1784) era un pensador amb profunditat d'idees, un esperit que de vegades semblava profètic, un home que sabia remoure els pensaments d'altri més arrelats, intel·ligent, agosarat, propi, capaç de sintetitzar les veritats més sublims... Escrivia en aquesta data: «Cap home ha rebut de la natura el dret de comandar els altres. La llibertat és un present del Cel, i cada individu de la mateixa espècie té el dret de gaudir-ne, de la mateixa manera que gaudeix de la raó. Si la natura ha establert alguna autoritat, és el poder paternal: però el poder paternal té les seves limitacions i tanmateix, dins l'estat de la natura, els fills no triguen a anar tot sols. Tota altra autoritat prové d'un altre origen que la natura. Si ho examinam bé, hi trobarem dues fonts: o la força i la violència d'aquell que agafa el poder o el consentiment d'aquells altres que s'hi volen sotmetre mitjançant un contracte amb aquell, al qual han conferit una autoritat. El poder que és adquirit per la violència no és més que una usurpació i no té més durada que la de la força que l'ha produïda; si els que l'obeeixen esdevenen alhora més forts, es lleven el jou, pel mateix impuls que l'altre que els tenia subjugats: és la llei del més fort». Conceptes com usurpador, Estat, cultes idolàtrics, cerimònies de fals contingut patriòtic, posar el nom de Deú com a protecció del tirà i del botxí, posar en dubte l'ètica dels antics règims... Vet ací que de vegades no veim el que és més evident... «El poder que ve del consentiment dels pobles suposa per força condicions d'ús legítim per a la societat, amb avantatges per a la república, la qual el fixa i el restreny amb limitacions; puix que l'home no pot donar-se totalment i sense reserves a un altre home, perquè té un mestre superior per damunt de tot, al qual pertany tot sencer. És Déu, el poder del qual és sempre immediat sobre la criatura, mestre també generós i absolut que no perd mai els seus drets i no els comunica. Ell permet pel bé comú i el manteniment de la societat que els homes puguin establir entre ells un ordre de subordinació, que obeiexen. Però és precís que això sia per la raó i amb mesura, i no per cagament i sense reserva, i que la criatura no es pugui atribuir als drets del creador. Tota altra submissió és el veritable crim d'idolatria. Doblegar el genoll al davant d'una criatura o al davant d'una imatge no és més que una cerimònia exterior, de la qual, el veritable Déu que demana el cor i l'esperit no se n'assacia gaire, i que ell abandona a la institució dels homes per a fer-ne, com pugui convenir, marques d'un culte civil i polític, o d'un culte de religió...». En resum, cap home té dret a comandar per la llei de la força un altre home.