Miquel Ferrà i Martorell27/04/08 0:00
TW
0

Xangai, la ciutat i primer port de la Xina, vora el riu Huangpu i a la desembocadura del Yangzi Jiang. Avui constitueix una municipalitat de sis mil quilòmetres quadrats que donen cabuda a quasi dotze milions d'habitants. Administrada directament pel govern central, disposa d'una gegantina indústria, la primera del país en química, metalúrgia, construccions elèctriques, fàbriques tèxtils i alimentació. Però fent història, el 1911 formava part de la República presidida per Yuan Shikal, aliat amb els comunistes. Però els nacionalistes del Guomindang, dirigits per Sun Yat-sen i, a partir del 1925, per Chang Kai-shek o Jiang Jieshi, es separaren dels comunistes el 1927, no sense cruels enfrontaments d'ambdós bàndols. L'escriptor francès André Malraux creia en una literatura compromesa, i en uns intel·lectuals incapaços de desmarcar-se de la seva època i dels seus contemporanis. Si hom s'aïllava massa perdia el sentit de la «fraternitat universal» i per tant contribuïa a fer un món molt pitjor. Per això publicava, en aquestes dates, la seva obra més emblemàtica, La condició humana, on feia denúncia de les grans injustícies i militava al costat dels seus personatges.

La novel·la tracta dels dies de quan els comunistes xinesos acabaven de sublevar-se a Xangai i ho feien contra els opressors de la Xina, les companyies europees allà instal·lades i el feudalisme asiàtic, entre els quals elements es comptava l'Imperi japonès. Malraux ens conta com els nacionalistes xinesos ofeguen la revolta marxista i fan executar públicament els caps insurrectes. Un d'aquests, Katow, espera entre els seus companys condemnats, el moment de ser cremat viu dins la caldera d'una locomotora.

Ai! Trista història d'uns ferrocarrils al costat de l'existència festiva de molts altres, trens turístics contra trens de deportats, jueus dels camps crematoris... Tanmateix, Katow, no podrà ser cremat viu i se suïcidarà, com el seu camarada Kyo, amb cianur de potasi. I mirau quina bravesa que, en un moment de generositat es compateix dels sofriments que hauran de patir dos dels seus companys més joves i emporuguits.

Els cedeix aleshores el seu verí i també accepta tot els turments del foc... «Eh! Al·lots! -va dir amb veu molt baixa- Eh! Souen! Posa la teva mà sobre el meu pit i agafa el que hi ha guardat dins.Vaig a donar-te el meu cianur. Només n'hi ha per dos de vosaltres. Agafa'l! Ell havia renunciat ja a tot el que tenia. Havia volgut deixar molt clar que el verí només era eficaç en dues racions, cap altra més.

Mig ajagut, passà el cianur mentre els guàrdies enfosquien la llum que els envoltava amb una aureola torbadora, però no feren cap moviment.

Era impossible que haguessin pogut veure res d'allò i tanmateix donava quelcom a més de la vida i ho feia a una mà calenta que reposava sobre el seu pit, sense cos ni veu. I la mà es crispà com un animal, separant-se d'ell amb una estirada...».