Vista d'un carrer de Qamishli (Síria) amb la cridanera arquitectura d'un hotel de nova construcció i les parabòliques que s'han apoderat de tot el país.

Vista d'un carrer de Qamishli (Síria) amb la cridanera arquitectura d'un hotel de nova construcció i les parabòliques que s'han apoderat de tot el país.

26/04/08 0:00
TW
0

Ja havia passat un any des que havia fet el mateix trajecte, però per carretera. Llavors els centenars de quilòmetres que separen Damasc de Qamishli quedaren dividits en dos trams: primer Damasc-Palmira, amb dos dies d'estada a l'oasi; després Palmira-Qamishli, hores que es feren inacabables. Així que vaig decidir que la nova visita a la ciutat del nord-est de Síria la faria en avió. M'acompanyava Milad, estudiant a la Universitat de Damasc, fill petit d'una família que viu a Hassake i que era la primera vegada que volava. Per això, per perpetuar el record, li agradava fer fotos dins l'aeroport i pujant i baixant de l'aparell. Des de l'aire ell reconeixia els llocs que sobrevolàvem, i s'emocionà quan identificà Hassake, la ciutat on feia mesos que no havia anat.

El fet és que ben aviat em vaig trobar sol a la ciutat on un dia -mirant cap a Turquia, que es troba a uns centenars de metres- m'havien comentat: «Si Turquia entra dins la Unió Europea, aquí, a Qamishli, estarem a la frontera d'Europa». Ara la ciutat n'està lluny, d'Europa; però hi ha un moviment de gent que li dóna un toc ben interessant. De turistes de grup, a l'europea, pràcticament no n'hi ha cap. El que hi ha és gent turca i molts iraquians, especialment des de la invasió. Normalment és gent kurda i, per tant, cal pensar que per a ells no hi ha les fronteres que dibuixen els mapes. La primera sorpresa fou trobar, al mateix hotel on m'allotjava, un iraquià que feia just un any que havíem estat a un altre hotel de la mateixa ciutat.

Com que era hora de dinar, i els restaurants del carrer principal no eren gran cosa, pensava que calia cercar-ne un on poder beure vi. Per allà bevien altres coses, però vi no. Un de l'hotel m'acompanyava a un lloc on, segons ell, en tenien. Fins que, a punt de pujar a un taxi, algú cridà el meu nom. No el recordava, qui era? Era un estudiant que havia conegut a una residència de la Universitat de Damasc. Ell i el seu amic s'oferiren per acompanyar-me a trobar vi; el de l'hotel se'n tornà tot sorprès. Al restaurant Miami disposaven de tota casta de begudes -ho veia rebostejant per dins la bodega-, menys vi. Però potser en trobarien. Els meus amics havien desaparegut. De sobte algú del restaurant arribà del carrer amb dues botelles de Château Ksara, un bon vi libanès. Allà mateix en destaparen una, l'altra la vaig portar a l'hotel. Demà serà un altre dia, pensava ben feliç.