Els escriptors de la generació del 98 mastegaven fesols, és a dir, estaven molt trists i desanimats amb els resultats de la guerra hispanoamericana i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, a més d'haver malvenut el Govern espanyol les illes que li restaven a l'oceà Pacífic: Carolines i Marianes. Per això, aquells escriptors castellans o castellanistes deien allò de tancar amb set claus el sepulcre del Cid, no fos cosa que tornàs a cavalcar després de mort sense voler veure la realitat tècnica o numèrica de l'enemic. Fora de tal moviment de ranci patriotisme, Gabriel Alomar s'estimava més parlar de la primavera...
«Resurrexit! De davall sa costra d'hivern, resseca i endurida per ses gelades, va ressortint s'esplet de sa vida enclosa allà dedins, baix dels solcs mig esborrats per ses rierades dels torrents sortits de mare. Pertot sa terra cruix i de ses llavors amagades entre sa humitat fecunda pugen els troncs nous plens de sava a beure es sol novell i a respirar ses darreres frescors. Amb s'oratjol, sa capa de verdesca, tremolant com una mar tranquil·la, pren tots els tons de s'escala des verd i per ses soques velles s'enfilen, juguetejant, ses eures atapides i sanitoses. I retorna s'hora clàssica dels poetes, sa visió meridional del bosc ple de cantúries d'ocells, dels fullatges remorejants i ombrívols, de ses clarors fortes de migdia i des vermell esplendent de ses postes de sol. Es sa visió oposada a sa visió septentrional de tardor...».
L'escriptor observa aleshores quelcom ben simbòlic. La decadència de la monarquia espanyola dels segles XVII i XVIII s'ha accentuat en el XIX amb la derrota a la Guerra de Cuba. I aquesta derrota, com també l'esmentada decadència, s'han fet notar dins l'aristocràcia del país, àdhuc la mallorquina, que viu en els foscos casals de ciutat. I la primavera, que a fora vila és tan alegre i riallosa, dins la ciutat mística és trista i tancada...
«En els jardins opresos dins ses entrades de Ciutat, també va brostant sa miserable collida de cada estiu; en els arbres polsosos i descolorits, tots plens de teranyines, prenen color els fruits primarencs i eixuts, i des dels quadrats de terra que voregen els caminois tapats de copinyes, pugen a ses barreres ses flors tristones i enyoradisses d'aquella vegetació casolana i presonera.
Músties abans d'hora, les recolliran els altars dels col·legis per a fer es mes de Maria, i acabaran de morir, com albats, baix de sa claror llastimosa de ses candeles i enmig de sa cançoneta de dormissó de ses nines...».I ens parla d'una primavera triomfal, que mai no perd una guerra contra la "caiguda inestroncable de les hores».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.