Miquel Ferrà i Martorell18/04/08 0:00
TW
0

«Hi ha també una gran distància en fundar un Regne especial i homogeni dintre d'una província, en composar un imperi universal de diverses províncies o nacions. Allà, la uniformitat de lleis, semblança de costums, una llengua i un clima, al pas que uneixen entre d'ells, els separen dels estranys. Els mateixos mars, les mateixes muntanyes i rius són, per a França, terme natural i muralla per a la seva conservació. Però pel que fa a la Monarquia d'Espanya, on les províncies són moltes, les NACIONS diferents, les llengües diverses, els costums oposats, els climes contrastats o contraris, per a tot això plegat és menester gran capacitat per a conservar i molta més per a unir.»

Són paraules de Baltasar Gracián a la seva obra El Polític i que ja aleshores, segle XVII, explicava com era de complex el món hispànic. Aquesta realitat és tema de debat avui com ahir. Baltasar Gracián (Belmonte de Calatayud, Saragossa, 1601-Tarazona, 1658) era jesuïta i pel que fa a la seva tendència literària, conceptista, com Quevedo. La seva obra té una finalitat didàctica-moral i es caracteritzava per un profund pessimisme sobre la naturalesa humana. Formalment, el seu missatge és clar. Un estil de sentència breu, sincopada, amb pocs adjectius, ho fa possible. Aquest escriptor aragonès digué allò que avui ha passat a la saviesa popular: el que és breu, si és bo, és dues vegades bo. Una crítica sobre els refinaments de la civilització (El Criticón) i una censura dels vicis humans, ens posa al davant d'un autor que precedí algunes idees de Rousseau. Publicada l'exposició d'aquests sentiments i pensaments com una novel·la anònima al·legòrica, fou tanmateix denunciat als seus superiors, i el pare provincial del seu orde li va imposar severs càstigs i dures penitències. Sembla que tals injustícies l'emmalaltiren i acceleraren la seva mort. Traduït en vida a les principals llengües, popular, de gran influència arreu d'Europa, va tenir, dins ca seva, els pitjors enemics. Els envejosos intel·lectuals el criticaren, l'atacaren, l'acusaren... Li deien «subtil hipòcrita», «boig de les idees»... i altres moneries semblants. Escriptor prolífic, moriria, doncs, amargat. No fou fins a començaments del segle XX que, redescoberta la seva figura, rehabilitada, passà als llibres de text, les antologies i la història general de la literatura. No deixa de ser indignant que et tapin la boca quan vols dir la teva veritat, però tots els que ho fan transcendeixen. Poques vegades s'alliberen de ser crucificats d'una manera o l'altra, però ja han dita la seva, i això, al cap i a la fi, és el que val.