Santayana a Alemanya (1946)

TW
0

«Algun consell ja oblidat em dugué el 1886 a la ciutat alemanya de Göttingen, amb la idea d'aprendre una miqueta més d'alemany. Allà vaig viure a una pensió governada per Frau Pastorin Schlote, la qual filla, ja majoreta, sabia anglès i donava lliçons d'alemany als hostes estrangers. En vaig aprendre prou, de seguida, per entendre els professors i per a la conversació convencional: però no hi havia ningú amb qui hagués pogut començar una conversa, i amb la meva antipatia vers tot allò que és monòton, em vaig posar a desxifrar, jo tot sol, amb ajut d'una gramàtica i un diccionari, llibres que valia la pena llegir. Vaig fer alguns progressos per a les finalitats perseguides, però sense capbussar-m'hi, i la meva llengua mancà de la destresa necessària i les meves inflexions seguiren essent inexactes. Dos o tres mesos després, a Berlín, la meva patrona i els seus amics estaven parlant de mi, quan la seva filla va fer notar que jo estava dins la meva cambra i els podia sentir a través de la porta, de poc gruix. La mare va exclamar que no m'entenia i es va estranyar de la meva vida de solitari, que me n'anava a passejar tot sol i que la resta del dia el passava treballant dins la meva cambra. Jo sí vaig entendre tot el que deia, però a l'hora de conversar em veia perdut. I el meu càstig fou que mai vaig aprendre bé l'idioma. Entre deu i vint anys després vaig fer diversos viatges de vacances a Alemanya. Foren, en part, actes de contricció per fer malbé les meves juvenils avinenteses... A la darrera de les meves visites la vaig anomenar peregrinatge goethià, perquè vaig anar expressament a Frankfurt i a Weimar a visitar les llars d'infantesa i vellesa de Goethe.»

És un fragment del diari o memòria de Jorge Ruiz de Santayana, filòsof positivista (Madrid, 1863-Roma,1956), segurament un dels pensadors més importants de l'Espanya moderna, tot i que va escriure quasi totes les seves obres en anglès. El 1872 es va instal·lar, per motius familiars, a Boston i allà realitzà els estudis de l'ensenyament mitjà i superior. Després fou professor a la prestigiosa universitat de Harvard i després, a la d'Oxford. Ell mateix definí un i altre cop el seu pensament. «El propòsit de la meva filosofia ha estat, certament, aconseguir, en el que sia possible, aquestes altes intuïcions i cantar l'emoció que s'apodera de la ment. Que aquest objecte resulti estètic, i simplement poètic, m'importa poc, o almanco és una poesia o un esteticisme que llueix per la seva desil·lusió i cerca únicament la veritat, tal com és.»

Això, al cap i a la fi, tanmateix, ha de produir angoixa. Angoixa de com és de breu la vida. I angoixa de com són només fum totes les il·lusions de transcendència.