Cicatrius encalçant felicitat

La gran ciutat fou un miratge, però també un parany on li fou ben fàcil quedar-hi atrapat. Era molt jove i no tenia dolentia, només la innocència del poc quilometratge que havia pogut fer. L'enxamparen per les clavegueres més pudents, per allà on hi circulava una vida que no n'era gens, de vida. Molts com ell formaven un exèrcit de la por i la desesperació. De cada dia més, ja que mai no tenia una mà, una carícia o una paraula plena de veritat. Portava molta recança i havia de demostrar que era el més valent. A la garjola va sentir com si una xarxa l'hagués atrapat ben fort. S'omplí els peus, els braços, el pit i l'esquena amb uns tatuatges que -es creia- li donarien el valor salvatge que, com si sortís del més profund de la vida, el convertirien en un home de batalla, robust per anar aguantant els embats més forts. I no fou així. Un dia, ja al llindar de l'abisme, es va esgrafiar amb una fulla d'afaitar. La sang era escandalosa.

Recuperada la llibertat, començà a caminar amb pas insegur però més tranquil. S'havia esbravat un poc i veia que, tanmateix, la vida ja no li regalaria res. Va viatjar per incertes fronteres fins que, al final, o al començament d'un nou trajecte, es posà a fer feina a un hammam de Damasc. Allà recollia les tovalloles banyades, donava massatges, coneixia gent i tenia un lloc on dormir. El seu passat, tèrbol i escàs com les aigües del Barada, tenia una cosa positiva: se n'anava per avall, com sempre ho ha fet el riu que travessa Damasc.