«Els habitants de París són d'una curiositat que arriba a l'extravagància. Quan jo hi vaig arribar em miraren com si hagués estat un enviat del cel: vells, homes, dones, infants. Tothom em volia veure de prop. Si jo sortia al carrer, tothom guaitava per la finestra; si em trobava a les Tulleries, es formava un cercle al meu entorn de gent que badocava. Si anava a un espectacle, era observat pels cristalls de cent prismàtics. Vull dir que mai un home havia estat tan contemplat com jo. I jo feia un somrís, de vegades, quan sentia que les persones que gairebé no sortien mai de les seves cambres, deien entre d'ells: No es pot negar que és un home amb la fesomia típicament persa! Cosa admirable! I trobava pertot arreu retrats meus; em veia multiplicat a totes les botigues, sobre totes les llars, puix que segurament encara no m'havien vist prou. Tants honors no deixen de ser una càrrega; jo no em creia ser un home tan curiós i tan rar, i malgrat tenir bona opinió de la meva pròpia persona, mai no m'hauria imaginat poder remoure la calma d'una gran ciutat on era desconegut. Això em va decidir a llevar-me els vestits perses i a posar-me roba d'estil europeu per tal de veure si restaria en la meva fesomia quelcom d'admirable. Aquest assaig em va fer conèixer el que jo valia realment. Lliure de tots els ornaments estrangers, em vaig veure apreciat dins la justa mesura. No era cosa de queixar-me al meu sastre que m'havia fet perdre amb un instant l'atenció i l'estimació públiques: puix que jo entrava de cop i volta dins un no res horrorós. D'aquesta manera jo restava hores en companyia sense que ningú em miràs de cara i sense donar-me oportunitat d'obrir la boca. Però si algú, per casualitat, deia a la gent que m'acompanyava que jo era persa, podia sentir de seguida i entorn de mi que es marmolava: Ah! Aquest senyor és persa? Es quelcom ben extraordinari! I com ho pot esser?». Aquesta carta, la que fa 30, ens mostra fins a quin punt era mirat amb sorpresa el foraster o l'estranger. Avui, dins aquesta societat nostra actual, ja ningú no se sorprèn de l'aspecte d'altri. I això són molts punts a favor de la tolerància. Charles-Louis de Secondat, baró de la Brède i de Montesquieu, doctorat en judisprudència i president del Senat a Bordeus, haguera merescut esser psicòleg de professió. Les Cartes perses eren publicades anònimament a Amsterdam el 1721.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.