Presoner dels nazis, Giovanni Guareschi somniava, com tots els seus camarades, la llibertat. L'Alemanya de Hitler lluitava encara pels camps d'Itàlia. Molts dels soldats que havien estat de l'exèrcit de Mussolini, després de l'armistici de Badoglio, havien anat a parar a un camp de concentració i obligats a treballs forçats. No hi havia altra esperança que pensar en el final de la guerra i la derrota dels que havien estat companys de l'Eix feixista.
«A nosaltres només ens està permès somniar. Somniar és la necessitat més urgent perquè la nostra vida es troba a l'altra banda de les tanques de filferro, allà on no hi ha, ara mateix, altre camí d'anar-hi, que en somnis. És necessari somniar: aferrar-nos a la realitat amb els nostres somnis per a no oblidar que som vius. D'aquestes inútils jornades fetes de grams, de no res i de misèria, l'única part activa, l'única part vital, seran els nostres somnis. És necessari somniar; i en el somni trobarem, novament, els valors que havíem oblidat, descobrirem valors ignorats, corregirem els errors del nostre passat i la fesomia del nostre futur. Ens trobam asseguts fora del barracot i projectam les visions dels nostres anhels en la pantalla del cel lliure; i somniam amb els ulls molt oberts i la ment desperta, construint nosaltres mateixos la trama de la feta imaginària; som argumentistes, directors, actors, operadors i espectadors del nostre somni.
El sol -miracle d'aquest cel tancat per niguls ombrívols- il·lumina el paisatge del meu somni i el converteix en un encegador matí d'estiu. Ignor com he pogut arribar fins aquí, i inútil seria voler-lo saber; en els somnis no hi ha oficines d'informació. Sé que l'esplanada -per la qual camina només un home amb uniforme quasi militar i un sac a l'esquena- és l'esplanada que hi ha al davant de l'estació de la meva ciutat. I el que més importa. Sé que aquest home solitari som jo. M'he vist perfectament en contemplar-me dins l'aigua de la tassa en el qual centre Vittorio Bottego entre dos salvatges de bronze -es pregunta si valia la pena de debò això de fer exploracions. Veig a contrallum el perfil de la meva ciutat. Al davant meu -com per acollir-me amb una colossal abraçada de ciment- s'obre en semicercle el gegantí pastís del monument a Giuseppe Verdi».
Hem de dir que la figura de Verdi fou mal emprada per la propaganda del règim feixista. De fet era un dels personatges de la història d'Itàlia que més agradava a Mussolini i en va voler fer un símbol del geni i la raça del poble llatí. El monument ja no existeix, però n'hi ha d'altres arreu d'Itàlia i bé s'ho mereix un dels compositors més gloriosos de tots els temps. Però aquest monument que somniava Guareschi fou esbucat després de l'ocupació angloamericana, en part per tenir clivells a causa de les bombes i en part per a celebrar la caiguda del feixisme.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.