El 21 de març dels kurds

Amb la caiguda del sol, pels voltants de la ciutat de Qamishli s'hi aixecaven columnes de fum. Era la constatació de la presència de les fogueres que, com cada 20 de març, anunciaven l'arribada de la festa de l'Any Nou kurd. Des del terrat de l'hotel a la ciutat situada al nord-est de Síria es contemplava perfectament la negror que s'envolava, fins i tot la dels focs que cremaven dins la veïna Turquia. Per això, perquè l'endemà era la gran festa, gent kurda d'arreu del país havia viatjat fins a les ciutats dels seus familiars. Els autocars anaven plens, també els petits avions que feien el trajecte entre Damasc i el domèstic aeroport de Qamishli. Ja ben d'hora del dia 21 em telefonava Soliman per tal de comunicar-me que m'esperava a Kahtania, un lloc on s'hi feia una de les diverses trobades. Kahtania està a uns trenta de quilòmetres de Qamishli, així que era millor llogar un taxi perquè els transports col·lectius anaven saturats. La decepció fou a l'arribada. Allà, als afores de la ciutat, una extensió de quilòmetres estava plena de gent -famílies, grups d'amics...- que havien muntat taules, tendes de lona, foc i fum, per tal de passar un dia ben ple de felicitat. Pertot hi volaven banderes que, amb el seu vermell, blanc i verd i el sol daurat enmig, proclamaven la joia d'existir i de trobar-se junts. No cal dir que era impensable localitzar l'amic que m'havia telefonat. Els fums de les torrades i la pols que aixecava tota la gentada que s'havia arreplegat feien una mena de boira que desdibuixava l'entorn. Però, així i tot, es veia ben bé aquell terreny que, amb pujades i baixades i quasi fins a l'infinit, estava ocupat per milers i milers de persones. L'hospitalitat envers la persona forastera era total. Menjar i beure esdevenia l'oferiment més immediat que havia d'anar acceptant. Moltes al·lotes s'havien abillat amb vestits especials, de festa per a princeses. Si algú feia música, llavors es formaven teringues per encetar el ball. Arreu s'hi endevinava la fraternitat, el llaç dels milions de persones que parlen la mateixa llengua i que, gràcies als satèl·lits, dia a dia poden veure la seva pròpia cultura. Festes com aquella n'hi havia moltes més. A Qamishli mateix, a Hassake i al altres indrets. Allò havia de durar tot el dia, tothom anava ben preparat. Llavors, dins aquella eufòria fraternal i punyent, vaig sortir de l' immens traüt per, amb un taxi, tornar al meu hotel de Qamishli. Per la ciutat les ombres anaven mortes. Les ombres i tres joves. Ja no tot era festa. Les veus es feien silenci.