02/04/08 0:00
TW
0

De l'abundant material epistolar que existeix entre escriptors que foren parella sentimental, la que hi va haver entre Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre és de les més interessants, puix que participa de grans moments històrics: els dies que precediren la Segona Guerra Mundial, els anys del conflicte i els temps de la post-guerra. Sartre (París, 1905-íd. 1980), l'home que marcà dos camins filosòfics: l'existencialisme i el materialisme dialèctic.

Simone de Beauvoir (París, 1908-íd. 1986), la seva companya, escriptora feminista, combregava intel·lectualment amb el mestre. La carta que reproduïm fou datada a Williamburg Lodge, Virgínia, Estats Units, i la tendresa que desprèn envers de l'admirada parella és més que evident: «Estimadíssim petit ésser: T'escric des d'un indret on em trob molt rara: una ciutat reconstruïda pels americans exactament igual com era fa dos-cents anys. Encara no l'he vista perquè és de nit, només he sopat a un bell petit hotel ple de turistes, puix que són les vacances de Pasqua. Demà vespre agafaré el tren que em durà a Nova York. Ja tenc el bitllet del pullman a la butxaca i estic excitadíssima. Escriu-me al Lincoln, on he reservat cambra. El cor em batega força quan pens en el retorn a Nova York i no puc evitar una mica de por. Allà trobaré les teves cartes, amor meu, a les quals donaré de seguida resposta. Benvolgut petit meu! Com m'agradà Nova Orleans! És juntament amb Nova York el que m'ha fet més goig. Et vaig escriure abans de la sortida nocturna. La cosa no va anar tan bé com pensàvem, puix que segons sembla, amb motiu de la Setmana Santa els llocs que havíem de visitar estaven tancats, malgrat això, fou fantàstic. Vaig sopar amb Sorokine en el Patio Royal, que és encisador, i llavors, a l'Abisinthe House, on retrobàrem el nostre jazz de tres negres, i el nostre amic blanc, un italianet de vint-i-dos anys molt afeccionat a tal gènere musical, James Joyce i Stravinsky, i no per esnobisme perquè pertany a la més modesta casta mitjana sinó per autèntica vocació. És notablement intel·ligent, simpàtic i solitari. També resulta una experiència curiosa trobar en el món real algú que sembli sortit del Jove amb Trompeta de Dorothy Baker, o de Really the Blues, aquell llibre sobre el jazz que tant m'agrada. Vàrem estar escoltant els tres negres i parlàrem amb ells i teníem la sensació delitosa de trobar-nos a casa. Després vàrem estar a un altre lloc on hi havia una excel·lent orquestra negra, i el nostre guia, un amic espanyol molt agradable, també els coneixia, així doncs, fou establerta una certa complicitat entre tot aquest públic blanc, lleig, benpensant i dissortat com una munió berlinesa...»

Seguia la Beauvoir explicant totes aquelles experiències per terres americanes no sense fer, a cada punt, un incís, per dir «amor meu» envers de l'home que indubtablement, fou la brúixola de la seva vida.

MIQUEL FERRA I MARTORELL