TW
0

Edmondo de Amicis, l'autor italià de novel·les sentimentals i moralitzants (Oneglia, 1846-Bordighera, 1908) feia, a les pàgines de Grands coeurs, obra publicada en aquesta data, una reflexió en torn a la funció instructiva de la lectura, els llibres de text, els llibres de la biblioteca, el periòdic quotidià, el setmanari, la revista, el còmic...

«Observau el dissortat infant que es veu obligat a estudiar en tristes condicions. Tu, (al·lot de casta burgesa), que tens tot el comfort a l'hora de fer la teva tasca escolar. No veig que vagis al col·legi amb aire decidit ni rostre somrient. Però pensa que el teu dia restaria una mica buit sense escola. Potser, al cap d'una setmana de fer vega ja hi voldries tornar sense condicions. Puix que l'estudi és la vida de tots (per haver nascut éssers intel·ligents). Pensa en aquells obrers que han d'anar a l'escola nocturna després d'haver treballat tot el dia; les al·lotes que van a una escola dominical després d'haver estat ocupades en els obradors tota la setmana; als soldats que es posen a escriure i estudiar un cop retornen dels seus exercicis militars. Pensa en els infants muts, cecs, que estudien també. Pensa que de bon matí, quan tu surts, a la mateixa hora, trenta mil criatures han d'anar, com tu, a tancar-se durant tres hores dins una aula per tal d'estudiar. I pensa encara en tots els infants que, quasi al mateix temps, a tots els països del món, van a l'escola. Els pots evocar dins la teva imaginació. Per arribar-hi han de marxar, potser, per camins de fora vila o carrers de les ciutats animades, sota un cel ardent o a través de la neu; en barca en els països creuats per canals; a cavall per les grans planes; en trineu sobre el gel; per les valls i pels pujols, a través dels boscos i els torrents, per petites rutes solitàries de la muntanya; de vegades, totsols, en parelles o en petits grups, en llargues fileres, tots amb els seus llibres sota el braç, vestits de mil maneres, parlant llengües diverses, des de l'escola més allunyada de Rússia, perduda dins les neus, fins a la darrera escola de l'Aràbia ombrejada de palmeres... Milions i milions d'infants, aprenent tots la mateixa cosa sota formes diverses...»

La reflexió anava dirigida, a través d'un personatge de ficció, a un infant també de ficció (o no tant) que havia nom Henri. «Imagina't aquest formiguer d'escolars de cent pobles diferents, el moviment inmens del qual formen part, i et pots dir bé que si aquest moviment s'aturàs, la humanitat tornaria a caure dins la barbàrie; aquest moviment és el progrés, l'esperança, la glòria del món! Coratge doncs, petit soldat de l'exèrcit immens. Els teus llibres són les teves armes, la teva classe és el teu esquadró, el camp de batalla és la terra sencera, i la victòria és la civilització humana...»