«El meu revisionisme històric no és interessat, està fet des de l'esquerra»

Després de l'èxit d'Els Nikolaidis, de la qual se'n varen arribar a fer tres edicions, Josep M. Quintana (Alaior, Menorca, 1950) torna a publicar una novel·la: Les revolucions perdudes (Ed. Proa). Novel·la històrica i política, aquest nou llibre de Quintana relata els fets de dos dels esdeveniments més crucials del segle XX: la Guerra Civil espanyola i les revoltes del maig del 68.

-Éreu a París el maig del 68?

-No, era a Menorca.

-Com el vàreu viure?

-A diferència del protagonista de la meva novel·la, jo no el vaig viure en la pròpia pell, però em va interessar igualment. Jo només tenia devuit anys, i el vaig viure des de la distància, amb la curiositat excitada de qui està descobrint el món. A més, aquella època d'ebullició va coincidir amb els inicis de la meva maduresa. Vital, intel·lectual. Estava a punt de començar a la universitat i allà vaig descobrir els llibres que m'havien de formar, que més o menys són els referents del meu protagonista, amb Sartre al capdavant de tots.

-Per què heu decidit de contar en paral·lel els fets que succeïren a Menorca durant el començament de la Guerra Civil i els fets del maig del 68?

-Això ha estat una opció purament literària. La generació d'aquesta obra ha estat una mica estrambòtica. Durant tota una sèrie d'anys, jo vaig pretendre escriure un llibre sobre un seguit d'esdeveniments que havien succeït a l'illa de Menorca. Em vaig informar i documentar. I, quan ho vaig tenir més o menys enllestit, vaig veure que el que havia fet no era res. Però també vaig veure que alguns successos que havia investigat podien donar lloc a un llibre. I és d'aquí d'on han nascut Els Nikoliadis i, ara, Les revolucions perdudes.

-Quina era la intenció quan vos posàreu a escriure?

-Jo volia escriure sobre la guerra civil i explicar honestament i des d'una posició esquerranosa què havia passat en realitat durant els primers dos mesos de guerra a Menorca, la qual cosa és políticament incorrecta. Perquè volia contar el desgavell enorme que hi hagué entre els defensors de la II República, sense justificar, naturalment, els actes dels feixistes. Així mateix, no volia fer un llibre d'història i això em va obligar a inventar-me un narrador que, a mesura que investiga què va passar a la Menorca de la Guerra Civil, es troba a París vivint el maig del 68.

-Què va passar, a Menorca, aquests dos primers mesos de guerra?

-Hi hagué l'alçament feixista, com a Mallorca, però els grups d'esquerra aconseguiren dominar-la. Al cap d'un temps, però, els grups d'esquerra, els defensors de la república, quedaren desbordats per les barbaritats comeses per alguns incontrolats que varen protagonitzar tot un seguit d'actes bestials. Mataren, destrossaren, perseguiren: igual com van fer els anarquistes a la Barcelona en guerra fins que va esclatar el conflicte amb els comunistes i aquests els varen aconseguir vèncer.

-Es pot dir que és una novel·la crítica amb un cert progressisme, per tant?

-Sí. Perquè el meu protagonista i narrador, que és fill d'una bona família de dretes, de jove es rebel·la i té ideals i es fa d'esquerres, però a mesura que es va fent gran comença a aprofitar-se (i a trair) dels ideals de l'esquerra: obté el poder, li sembla incomprensible i antinatural que, a Catalunya, Jordi Pujol derroti Joan Raventós, acusa els convergents de conservadors moderats però a la vegada ell va ascendint dins les jerarquies judicials fins a convertir-se en un dels membres del Consell Consultiu de la Generalitat... És un home, en fi, ple de contradiccions. Fins que un dia s'asseu a una taula, fa autocrítica, se sincera amb ell mateix. I això és justament la novel·la: una carta del protagonista per a la seva filla en què li explica com és i qui és realment.

-I com és realment?

-No tan progressista com sempre havia volgut creure (o havia volgut fer creure) que era. Més hedonista que heroic. Més egoista que compromès.

-Es pot dir que la vostra novel·la participa d'això que s'anomena revisionisme històric?

-Sí. Però el meu no té res a veure amb el revisionisme interessat que des de fa un temps practica la dreta espanyola més conservadora i reaccionària. El meu és un revisionisme d'esquerres. Perquè, si hi ha una cosa urgent que han de fer ja les esquerres, és autocrítica. Ja que, si no, la faran els altres de manera falsa i interessada. I serà molt pitjor.