«Un dia, als peus d'un penyal humit, vaig veure venir un home
petit i magre, amb un nas de bec d'àguila, un rostre punxarrut,
ulls verds, cabells grisos, moviments nerviosos, inquiets, i alguna
cosa rara i apassionada en la seva fesomia. Duia polaines grosses,
un vell barret negre destenyit per la pluja, uns calçons plens de
fang fins als genolls i a l'esquena una gruixuda caixa de botànic,
a més d'una paleta de jardiner a la mà. Dissortadament jo mirava
una bella planta de llarga tija ben dreta, ben verda, de corol·la
blanca, delicada, que creix prop de les fonts eixutes. Ell em va
prendre, aleshores, per un confrare novici.
"I doncs? "Digué" No heu d'agafar així les plantes! Mai per la
tija, home de Déu. De què us servirà en el vostre herbari sense
arrels? On és la vostra caixa de col·lector i la vostra paleta?
"Però, senyor...
"Planta ordinària, comuna en els voltants de París: tija simple,
ben dreta, d'un peu d'altura; flor solitària, blanca, terminal, amb
pètals arrodonits, marcats amb ratlles. Un bon estudi. Una planta
ben escollida. Heu de tenir coratge! Ja veureu com avançau en els
vostres estudis...
"Però jo no som botànic! "Molt bé. No és precís que mostreu
tanta modèstia. Tanmateix som als Pirineus i heu d'aprofitar
l'avinentesa que per conèixer la flora del país... Hi ha per aquí
plantes rares que us heu de dur a casa vostra... Es precís guanyar
el moment. Mirau! Jo he hagut d'escalar el puig Perdut per tal de
trobar-hi el Renonculus parnassifolius que creix a 2.700 metres...
Ah! I què és això d'allà? Rellamps! Però si es tracta de
l'Aquilegia Pyrenaïca!
I aquell home petit és llançà com un isard, escalà una costa,
travessà acuradament el solatge entorn d'una flor, l'agafà sense
trencar-li una sola arrel i retornà al meu costat amb els ulls
brillants, l'aire triomfal, mostrant-la per damunt del seu cap com
si fos una bandera.
"Planta pròpia dels Pirineus. La desitjava des de molt temps
enrere. La mostra és excel.lent. Veiem, jove amic, un petit examen;
ja sé que n'ignorau l'espècie, però potser en coneixeu la
família?
"Però bono! No us he dit que no sé res de botànica?
Ell em mirà astorat.
"Doncs si no és així, per què arrabassau plantes?
"Només per mirar-les. Només perquè són hermoses.
Ell aficà la flor dins la seva caixa, es col·locà millor el barret
i sense dir una sola paraula, em deixà novament tot sol».
Aquest divertit episodi correspon al Viatge als Pirineus que va fer
Huppolyte Taine, crític i historiador francès (Vouziers, Ard enes,
1828-París, 1893), una experiència que publicava el 1855, en
aquestes dates. Havia estat professor de filosofia a Nevers i de
retòrica a Poitiers i Besançon. Es va establir, llavors, a París on
col·laborà des d'aquell mateix any del «viatge» en el «Journal de
Dèbats» i «La Revue des Deux Mondes».
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.