19/03/08 0:00
TW
0

En el seu llibre Le jour se lève sur la banlieue, l'autor, Henri Queffelec, explicava, a manera d'avís, el que l'havia mogut a redactar-lo. «Un film de Marcel Carné, Le Jour se lève, que va aparèixer el 1938 i que les gents del cinema tenen per un model de destresa tècnica, va saber associar a la ironia ombrívola dels suburbis de París un títol ple d'esperança i, alhora, desencís. Amb bona direcció i franquesa al mateix temps, pren suport de la realitat. La imatge d'una casa mal feta, aixecada amb pobres materials i perfilada ridículament contra el cel dins un decorat de petita plaça trista que més d'un cop haurem contemplat a Gentilly, Clichy, Romainville, Argenteuil, Collombes, Vaires... El tema de la pel·lícula, la intriga de la qual practicava el suspens abans que aquest mot fos conegut dins l'àmbit cinematogràfic, semblava pensat per un autor desitjós de contar una de les més belles paràboles dels Evangelis. Contra l'home solitari perseguit per la injustícia, els altres homes vénen amb armes. L'ovella perduda no és carregada mai més sobre les espatles. El maten. Doncs el dia que s'aixeca no il·lumina mai un món fraternal. A començaments de 1954, menys de deu nits després de Nadal, la Cambra dels Diputats rebutjava un projecte de llei que havia de decidir la construcció d'unes ciutats d'urgència en favor dels que no tenien teulada. En aquells moments un infant de tres mesos moria de fred a Neuilly-Plaisance, dins un autobús abandonat on vivia amb els seus pares...».

Com a contraposició a tot aquest món insolidari, fred, egoista i, sobretot, indiferent, Henri Queffélec ens parla de l'Abbé Pierre, és a dir, de l'Església autèntica, la que viu entre els pobres, sana de pensament i apolítica d'intencions.

«Pierre Grouès nasqué el 1912 dins una rica família de Lió. Tenia divuit anys quan demanà la seva part d'herència, fortuna que va repartir entre els pobres. Després va entrar en el Convent de Caputxins de Sant Francesc. Alguns anys després, per raons de mala salut, hagué de renunciar a la vida monàstica. El 1942 era vicari de la catedral de Grenoble i, sobtadament, els esdeveniments el llancen a mullar-se. Fabrica papers falsos, ajuda a passar fronteres i és cercat per la Gestapo. Troba refugi a Lió. El coneixen només com l'Abbé Pierre, nom que conservarà fins l'endemà de l'Alliberament. El trobam aleshores diputat de l'Assemblée nacional, tot obeint el cardenal Suhard, que li havia pregat de presentar la seva candidatura. La seva immunitat parlamentària li crema les mans i, per tal de permetre als marginats, als grups, de trobar de tant en tant un racó lliure, lloga una gran casa més o menys abandonada...». Així començava la seva gran obra envers els més febles.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL