La guerra de Remarque (1929)

«Som jove, tenc vint anys, però no conec de la vida més que la desesperació i la mort. Veig que els pobles són llançats els uns contra els altres i es maten sense dir un mot, bojament, dòcilment, innocentment. Veig com els més il·lustres cervells inventen armes i discursos per a fer possible tot això molt més temps i amb un major refinament. I com jo ho veuen tots els homes de la meva edat, a tot el món; i amb jo ho està vivint tota la meva generació.

Què faran els nostres pares si un dia ens aixecam i els demanam comptes? Què esperen de nosaltres quan la guerra haurà acabat? Durant anys sencers, la nostra ocupació ha estat matar; ha estat el primer ofici de la nostra vida. El nostre coneixement de la vida es redueix a la mort. Què pot doncs succeir després d'això? Què podran fer de nosaltres?».

A mesura que els nazis anaven augmentant poder a l'Alemanya dels anys 30, Remarque va veure que era inevitable una Segona Guerra Mundial. La humanitat no escalivava. I els dictadors es posaven al cap de les grans desfilades armamentístiques, mentre que les democràcies semblaven fer-se més i més vulnerables. Remarque es traslladà als Estats Units i es nacionalitzà americà el 1947.

«El bombardeig s'ha aturat una miqueta. He guaitat al cràter i faig senyals als altres. Hi pugen i es lleven la careta. Aixeca el ferit i un de nosaltres li ha de sostenir el braç mig destrossat. Ens allunyam així, apressadament, ensopegant pel camí. El cementiri és una ruïna. Taüts i cadàvers escampats arreu. És com si els haguessin mort per segona vegada; però cada un d'ells, en esser esquarterat per les bombes, ha salvat la vida d'un dels nostres...».

No pot ser més amargament descriptiva aquesta literatura que diu no a totes les guerres.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL