El gran escriptor i polític Gabriel Alomar de qui tant hem
parlat en aquesta secció publicava un article al diari La Libertad
que en el dia d'avui encara sembla prou suggerent i clarificador.
El titulava «La ciutadania i l'ensenyament» i potser feia arrufar
el nas als partidaris de l'escola privada i quasi sempre de
direcció clerical, en aquell temps, és clar.
«L'Estat liberal, nascut de la Revolució, es trobà dins un greu
dubte a l'hora d'abordar el problema de l'ensenyament públic. Per
què? Perquè el principi de llibertat no era aplicable, en aquell
cas, el principal interessat en la qüestió: l'infant. L'infant no
pot ser àrbitre de la seva llibertat, perquè l'eduquen per fer-lo
capaç i subjecte de tal llibertat. Ara bé. Qui l'ha de substituir
en la tria dels mitjans educatius? Qui l'ha de dirigir, encara
encegat, a través de les nadives boires fins a la llum? No hi ha
més que dos termes en aquesta acció: o la Família o l'Estat; o el
cercle menor i més immediat o el cercle major. Aquest és el
problema inicial.
Doncs bé; quin ha estat el criteri de l'extrema dreta, del
clericalisme, entorn al problema? La més patent i reveladora
ambigüetat. En els països no catòlics o laics, com Anglaterra o
França, els catòlics han invocat la llei de llibertat, el total
arbitri del pare de família per tal de decidir l'orientació
educativa dels seus fills. Però en els països del catolicisme
oficial, com Espanya, han invocat la coacció confessional de
l'Estat sobre els pares no catòlics per obligar-los al fet que els
seus fills rebin l'educació confessional. És a dir, que mentre
reputaven com a intolerable tirania el més petit entrebanc imposat
a l'ensenya ent lliure pels Estats laics o herètics, exigien una
intolerància encara major en els Estats catòlics. Quan els bisbes
francesos realitzaren la seva sonada campanya contra les lleis
anticongressionistes, els liberals espanyols se servien exactament
dels mateixos arguments en favor de la nostra llibertat
d'ensenyament.
Aquells bisbes hagueren pogut venir a perorar en les nostres
assemblees. Perquè hom vegi així la sinceritat i la coordinació
lògica de determinades grans campanyes... Però tornem al problema
inicial.
Qui ha de ser l'àrbitre de l'educació, ja que l'escolar és,
naturalment, incapaç d'aquesta llibert at?
Jo crec que en la pregunta va inclosa la resposta: per formar
ciutadans s'han de formar homes lliures. La millor educació serà
aquella que pugui proveir el deixeble de la seva major riquesa en
llibertat (però també en ciutadania), la que sia capaç de fer
arribar a les seves potències espirituals la major suma
d'adquisicions per tal de ser àrbitres de si mateix, gestor futur
de la Nació i de l'Espècie humana. No us sembla que en el 2008,
vuitanta-sis anys després, qualcom d'aquest debat encara dura?
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.