En el periòdic El Telegrama del Rif, de les columnes del qual fou també redactor Abd-el-Krim abans de començar la seva guerra independentista, publicava l'aspecte humorístic de la campanya bèl·lica. Signava l'article un tal Parravicino. Era el joc legionari. Visca la mort! Realment, es pot dir: Visca la mort!... amb plena consciència? Es pot treure un coverbo, un acudit, una broma, una humorada a dos pams de la tragèdia? Sembla que així era la cosa en alguns d'aquells soldats d'ahir. I és que el bon humor va sovint de la mà de totes les joveneses...
«La principal atenció d'Espanya sencera es troba posada aquests dies en el que s'esdevé en aquells penyals quasi units al continent africà, que des de fa segles ocupam sense haver-ne tret cap profit. Relaten breument les notes oficials les incidències del bombardejament rifeny i amb més extensió ens conten els diaris allò que la perspicàcia dels reporters hi pot afegir. Jo us parlaré de lletra menuda però que descobreix l'esperit del combatent hispànic que en situacions de poc avantatge lluita contra el moro. És quelcom semblant al que diuen les informacions polítiques, la «crisi per dintre» i per fer-ho només cercaré la nota humorística, la part còmica, que mai manca enmig de tot, per seriós que sia. I l'humor, a l'illa d'Alhucemas, és excel·lent. Més de cinc-centes granades han fet blanc en el minúscul recinte i tanmateix l'ànim dels seus defensors es mostra alt. Fins i tot, a l'hora de canviar els noms dels carrers per tal que tenguin una major actualitat. Hi ha el «carrer del xiulet», que és aquell que ens permet observar el camp enemic i xiular en veure foc artiller. A un altre hi han posat una plaqueta de fusta que diu «carrer de buidar», per ser una de les més castigades pels projectils i qui no buida a temps els troba de cara.
Un tercer ha nom «carrer del pas apressat», per fer molta baixada i quan un fuig ha de trotar per força. També hi ha el «carrer dels enderrocs», on s'hi amuntega tot allò que procedeix dels edificis que han patit desperfectes.
També és molt conegut el «carrer del salvi's qui pugui», on es troba el refugi al qual ha d'anar tothom en sentir el xiulet d'alarma...
Algunes coses més hi podríem afegir, però ens limitarem a relatar un esdeveniment del primer dia. En arribar a l'illa, sota una pluja de bales, la llanxa del Juan de Juanes, restaren sorpresos, els que hi anaven, per les rialles dels que l'esperaven a la vorera de l'illa. Però tot tingué la seva explicació. Al costat d'una dama s'hi trobava un individu embarcat amb cara d'espant que no duia altra vestimenta que dos guardapits salvavides. Tan gran era el seu trastorn que havia sortit de la cabina del vaixell com un Adam, només preocupant-se de salvar la pell i no morir ofegat.»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.