28/02/08 0:00
TW
0

Publicava l'escriptora Maria Dolors Llorente vuit contes, encapçalats per un relat que causà sensació: «Sor María de la Pasión, la monja homicida», al·ludint al tan repetit cas de les malmonjades d'altre temps. Així, per exemple, en el cançoner català: «Si hi ha una monja/ dintre d'un convent/ passa quarts i hores/ plorant i rient».

«La mare abadessa/ n'ha tingut esment:/ "¿De què ploreu, monja,/ de què tant ploreu?"/. Ploro per un jove/ que se'n diu Climent,/ que si no m'hi caso,/ moriré per ell./ "Moriu-se'n, la monja;/ ja us enterrarem;/ un ofici d'àngels/ vos en cantarem;/ de flors i violes/ vos enramarem;/ les tombes són noves,/ les estrenareu"». «No vull ser enterrada/ dintre del convent,/ que vull ser enterrada/ com la demés gent».

Heus aquí la lletra de cançó d'un tema molt repetit al llarg de l'Edat Mitjana i el Renaixament. Aquelles al·lotes que eren obligades a entrar en el claustre d'un monestir i fer-se monges. Són molt nombrosos els casos que ens expliquen les cròniques, la majoria molt semblants, i que no deixaven d'inspirar músics i poetes. No hi pot haver capellà, frare o monja, autèntics, sense la crida vocacional, sense aquesta veu interior que en els temps que corren ja tan pocs senten... Així trobam aquella versió antiquíssima que diu: «Lassa, mais m'hagra valgut/ que fos maridada/ o cortès amic hagut,/ que quan sui monjada». «Monjada fui a mon dan;/ pecat gran/ han fait, segons mon albir;/ mas cells qui mesa m'hi han/ en mal an/ los meta Déus e els aïr». «Car si jo hagués sabut/ "mais fui un poc fada"/ qui em donàs tot Montagut,/ no hi fóra entrada!».

Escrita en català antic, aquesta cançó fa ús de paraules com «lassa» (pobra de mi), «mais» (més), «hagra» (hauria), «sui» (vaig ésser),«dan» (dany), «fait» (fet), «mas» (però), «cells» (aquells), «an» (any) i «aïr» (odiï).

També la literatura oral recollida en la llengua castellana, amb accents mossàrabs, incideix en idèntica temàtica: «Ara que conec l'amor em ficau monja?/ Ai! Déu, que és cosa greu!». «Ara que tinc amor de bella gent/ em malmonjau dins un convent./ Ai! Déu, que és cosa greu!» Més eròtics els versos igualment ancestrals que diuen: «Era la malmonjada/ dins son monestir/ els seus pitets blancs/ sota el vel negrí». «No me'ls mostris pus/ que a matar-me em dus» . I així, tot seguint, del cicle de la malmonjada, en versions portugueses, angleses i franceses en podríem fer extensa antologia.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL