Mor a 90 anys Josep Palau i Fabre, l'«alquimista» de les lletres catalanes

Passaven les quatre i quart del capvespre quan el rellotge se li aturà. El cor de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917) féu el darrer alè ahir després d'haver estat dotze dies ingressat a la Vall d'Hebron de Barcelona. Les lletres catalanes perdien una de les figures cabdals del segle XX, un personatge polièdric que abarcà camps ben diversos i deixa a tots ells, una petjada ferma i decidida.

Poeta, narrador, assagista, traductor i dramaturg, Palau i Fabre és considerat també un dels màxims experts internacionals de l'obra i la persona de Pablo Picasso, del qual realitzà nombrosos estudis i investigacions que han gaudit de reconeixement internacional i que s'han traduït a deu llengües.

Fabre s'endinsà en la màgia dels mots quan era un jovenell. Als devuit anys començà a fer crítica literària a La Humanitat, on conegué personatges de l'alçada de Federico García Lorca, Josep Maria de Sagarra o André Maurois, entre d'altres.

Palau i Fabre jugà un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra, com a creador i editor de la revista Poesia (1944-45) i fou el màxim instigador de les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. La literatura de l'anomenat «alquimista» de les paraules prenia de cada vegada una actitud més compromesa que no va ser compresa per una part dels escriptors i intel·lectuals de la seva generació.

El 1946 marxa a l'Estat francès amb una beca i no tornarà al país, fins passats setze anys. Fou en aquesta època quan participà en els ambients intel·lectuals de París i quan conegué Pablo Picasso. La seva admiració i amistat cap al pintor malagueny el portà a escriure Vides de Picasso, el primer estudi sobre l'artista d'una llarga col·lecció de fins a denou títols entre estudis i comentaris sobre la seva obra, la seva relació amb Barcelona o el cubisme. El darrer llibre sobre el seu gran amic el publicà el 1999 sota el títol Picasso dels ballets al drama, 1917-1926.

Pel que fa a la seva obra poètica, destaca Poemes de l'Alquimista (1952), mentre que en narrativa Contes Despullats (1983) o Contes de Capçalera (1993), entre molts d'altres.

Les reaccions a les Illes tampoc no és feren esperar. Un escriptor «renovador, rebel i interdesciplinar», així descrivien ahir Palau i Fabre alguns dels amics que ha deixat a Mallorca. Una illa, per cert, que ha donat noms d'escriptors que apassionaren l'alquimista, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Ramon Llull.

Antoni Artigues, amb qui compartí moltes sobretaules, el definí com un «poeta pur, un mèdium que viu altres òrbites, altres realitats, que ens deixa intuir a través de l'experiència que ha tingut». El febrer de 2005 la Universitat de les Illes Balears l'investí doctor honoris causa apadrinat, precisament per Artigues i Catarina Cantarelles.

També l'escriptor Antoni Serra coincidí amb Fabre un grapat de vegades. «Sempre m'afecten aquestes notícies, és una pèrdua difícilment recuperable» assegurava ahir mentre afegia que allò que realment li interessa de l'obra de l'escriptor barceloní fou la seva capactitat renovadora que «després de l'obra de Foix fou un gran revulsiu». Però el vessant literari fou l'únic que destacà l'escriptor de Sóller qui afegí que «sempre admiraré la capitat d'entendre i difondre Picasso». En termes semblants també es postulà Maria Antònia Oliver, que coincidí amb Palau i Fabre al Pen quan aquest n'era el president. «És un poeta excepcional i una gran coneixedor picassià».

Però l'autor dels Poemes de l'Alquimista és valorat també per les generacions d'escriptors joves que el prenen com un referent. «Fou un autor polifacètic que deixà una petjada important en el món del poesia i fou un comentarista excel·lent», assegurava ahir Sebastià Alzamora. «Quan parlaven amb ell era inevitable que t'acabàs xerrant de Picasso», apuntava. El repte per al poeta de Llucmajor és que la figura de Palau i Fabre no desaparegui ara. «Hem d'aconseguir que una vegada mort no es passi d'ella, que no se'n vagi directe a l'oblit».

Una reivindicació ben parescuda a la que féu Melcior Comes qui lamentà que «s'hagi esperat tant a reconèixer el seu treball», asseverà. Pere Joan Martorell, poeta i actual director general de Cultura, també lamentà la gran pèrdua del que definí com a «trencador i modernitzador de les lletres catalanes». «L'alquimista suposà una revolució a nivell poètic i teatral mentre que en el