La guerra del Rif (1922)

Escrivia el reporter Valle San Juan: «Ens hem entossudit a conquerir el Rif per 'guapos' i anam de fracàs a fracàs perquè no hi ha empenta humana que pugui suportar el pas arrasador de la lògica. A mesura que l'home ha anat civilitzant-se, tot avançant en els camps de l'observació i de l'estudi, automàticament han fracassat la brutalitat física, vençuda per l'estratègia de l'equilibri mental. Aquí, a l'Estat espanyol, per error, pensam que valentia és l'esforç físic i el despreci a la vida i no hem entès encara que per al primer hi ha sempre un més enllà i que no podem disposar de la segona, entre altres potents raons perquè no és nostra. Per 'guapos' hem volgut imposar-nos a tothom i tothom ens ha portat de la mà fins a casa ens ha jurat que som invencibles i que les nostres derrotes han estat sempre glorioses. Per 'guapos' vàrem atacar primer els moros girant l'esquena absolutament als nostres compromisos diplomàtics i després els vàrem concedir generosament el nostre despreci en el que es fundaren per agranar-nos, per 'guapos' altre cop, des d'Igueriben fins a Melilla. Tot això es troba al davant dels ulls de tots i ningú no ho vol veure. El fracàs que sempre ha tengut l'orgull gratuït no pot esser mai lliçó prou profitosa per als espanyols que prefereixen omplir-se la boca parlant d'un Nels, on meravellat al davant de la nostra bravesa tanmateix vençuda, això sense voler recordar la nostra veritable història també gloriosa pel seu esforç constant però sense pardaleries i pasdobles de tauromàquia. Al Marroc hem pogut triomfar quan una grapadeta d'homes amb bon criteri han sabut imposar altres procediments. Amb l'amistat del Raisuli, quelcom aconseguit per Zugasti i Bibi Carlton, vàrem poder ocupar Larache, Alkazar Kebir i Arzila sense un sol tret de fusell. Per ser amics d'El Chacha i de Bu-Sfia, gestió que va córrer a càrrec de Barbeta, vàrem ocupar Kebdana que és la part més muntanyosa del Rif sense fer servir una arma de foc. Per ser amics dels cacics de Xe Xauen, mèrit de les gestions de
Castro Girona, poguérem arribar a la vila més recòndita sense fer esclatar un gram de pólvora. I a Melilla, només quan Abd-el-Kader, el kaid de M'Talza i altres caps de kàbila foren els nostres amics, poguérem viure en pau, sense tenir necessitat del ferro i del foc. Però pel que veig amb això no n'hi ha prou. Pensen que és més interessant llegir, entre espants, les llistes de baixes, les històries rocambolesques del cos a cos dels legionaris amb els moros o cridar consignes patriòtiques en els molls quan se'n van les tropes, moment que aprofiten per posar-se prop dels reporters gràfics i figurar així com a bons espanyols. Potser que jo vagi errat, però crec fermament que l'imperi de l'infantilisme no te cap dret a tenir-nos esclaus».