Els personatges populars, aquells que procedeixen Déu sap d'on i que arriben a ser coneguts de tothom i moltes vegades estimats o respectats, figures de la «història petita», aventurers extraordinaris, deixen un record que tanmateix és va diluint en el temps. És llei de vida. Però de vegades, els cronistes particulars i les mateixes hemeroteques en conserven la petjada, una petjada de vides tan breus com sonades. En aquest cas era notícia a la capital de l'Estat la mort de «don Abelardo». Però don Abelardo què més. Simplement don Abelardo. El professor Bravo Morata, que ens va fer conferències quan jo era estudiant a l'Escola de Turisme de Madrid, ho explicava amb aquests mots:
«Era un home acurat, esvelt, de cinquanta anys, però encara atraient, amb les seves poblades patilles i els seus bigotis a l'estil dels alabarders. Don Abelardo no viu només a les tertúlies sinó que en viu. És popularíssim i no hi ha en tot Madrid una sola persona que sàpiga de què diantre viu. Quan li demanen quelcom que no li convé aclarir, don Abelardo compon un gest d'home entristit, de dura i complicada vida interior i fa un senyal que vol dir que la seva vida és massa tràgica per explicar-la. El que ha fet la pregunta es penedeix d'haver-la feta i els altres contertulians resten en silenci o canvien de conversa. La seva vida no té res de tràgic i molt de sainet. Coneixedor que alguns amics del Mercat central acudeixen al desdejuni devers les nou del matí -bons tassons de cafè amb llet i bones muntanyes de xurros- allà es presenta ell i desdejuna més que ningú, sense pagar un cèntim, naturalment, perquè per als rústecs homes del mercat és un honor -i qui sap si una precaució- convidar don Abelardo, aquest senyor tan distingit i que sembla tenir tant poder. Amb gran destresa, alterna les tavernes per no fer-se gravós a ningú ni tampoc sospitós. Deixa passar vuit o deu dies entre dues visites a un mateix indret. Llavors, a devers les onze i mitja apareix pels mercats del districte, mirant-ho tot amb tal aspecte de seguretat i suficiència que,
acte seguit, és convidat a un brou amb carn de porc salada i curada o un te amb pastes a qualsevol cafetó dels voltants. La saviesa de don Abelardo consisteix a tenir quelcom en si mateix que provoca als altres una idea coincident: la creença que convé no estar malament amb aquest senyor. Per dinar, la mateixa cosa; porta un control dels àpats d'homenatge i noces que se celebren a Madrid, i sempre és el convidat de relleu, que els familiars del nuvi creen que és convidat de la núvia i els de la núvia creuen que és convidat del nuvi. Després, els petits problemes del capvespre, del berenar i del sopar són menudències». I en aquesta data don Abelardo moria i tingué un enterr amb moltíssima gent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.