País de llibertat (1922)

significar per a molts afroamericans el retorn a la Terra Promesa, com un nou missatge bíblic, tornar al continent on hi havien deixat arrels i demostrar que el «país dels homes lliures» podia conèixer el progrés i la felicitat. El 1847 Libèria proclamava amb tota solemnitat la seva independència i, mirau per on, els Estats Units es negaven a reconèixer-la. La bandera liberiana, calcada de la nord-americana, amb un sol estel en el quadrant blau, no emocionava encara els homes forts de Washington. No va ser fins al 1862, com a conseqüència de la derrota dels confederats esclavistes a la Guerra Civil que els Estats Units varen, finalment, reconèixer que allò era una nova nació amb tot el que li era precís. El que passa és que allà, en aquella zona de selves quasi impenetrables, hi havia altres éssers que mai no havien estat esclaus ni havien estat traslladats injustament a Amèrica, acostumats per tant a la llibertat. Nuclis humans originaris com els krus, els mandingues, els goles... i que actualment són encara majoria enfront als trenta mil descendents d'esclaus negres americans emancipats i que durant segles han governat oficialment aquells indrets.

Font de cautxú, el veritable govern econòmic ha estat, durant molt de temps, la companyia Firestone. Durant la Segona Guerra Mundial, el país va servir de caserna a les tropes nord-americanes i va formar part del bàndol aliat, una política per la qual obtindria molts beneficis, i més encara per la simpatia que Washington mostrava envers d'aquell territori neo-ianqui. Tot va anar més o menys bé fins al 1980, quan esclatà la primera Guerra Civil amb durada de tota una dècada. Arcàdia ja no era Arcàdia.