Les portes, els colors i el temps

I, tot s'ha de dir, moltes coses feien comprera. Hi havia objectes que, un cop alliberats de la pols, valien ulls per mirar. Ceràmica berber antiga i moderna, caixes clavetejades amb un munt d'anys que donaven elegància a la vellesa, fotos antigues dels carrers i de la gent de la ciutat, tapissos i altres teixits de tots els indrets del país... Cada peça n'amagava unes quantes més; tant, que era totalment impossible fer un inventari de les moltes coses que un s'enduria. No tot era així, naturalment. Molt sovint la mercaderia que s'oferia era la mateixa, o semblant, a la que es troba arreu de les zones turístiques de la Mediterrània. Amb un poc de sabor local potser, però ferramalla turística.

Tanta sort que el riu de gent i comerços s'acabava tan bon punt un es dirigia cap a un carreró secundari. Llavors, amb tota tranquil·litat, es podia passejar mentre es descobria un sastre que treballava dins un minúscul taller, un hammam amb centenars d'anys d'estar obert, precioses portes amb jocs de color i nombrosos claus formant dibuixos, blancs i blaus per les parets plenes d'ombres... Hi havia aquesta dualitat: moviment frenètic a les artèries comercials i vida aturada dins el temps antic de les altres zones. I, de sobte, la curiositat i les ganes d'entrar a una botiga plena de coses. Tant, que s'havia d'anar amb esment per no tomar res. Allà, dins la pols i les teranyines del temps, el crit d'un plat berber antic. Groc amb dibuixos verd i marró. Cent dinars. No, vint-i-cinc! L'últim preu: vuitanta. No, no, vint-i-cinc. Una llarga discussió per, al final, quedar en quaranta dinars. I tots ben contents.