Ariany, Atocha i Unamuno (1928)

16/12/07 0:00

La dedicació de l'església parroquial d'Ariany és certament curiosa. Ens remuntam al segle XVIII, als anys de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya (1700-1714), quan la família Coroner, que havia donat suport al rei Felip V, de la Casa de Borbó, rep el marquesat d'Ariany. Juntament amb la documentació reial que l'acreditava com a marquès de la contrada, Marc Antoni de Cotoner i de Sureda Vivot va dur de Madrid una còpia de la imatge de la Mare de Déu d'Atocha. Fins aleshores els arianyers havien venerat la Mare de Déu de les Neus, advocació d'origen italià. Berard ens diu que el primer marquès féu construir l'actual església amb la idea de dissenyar-la a imitació de la de Sant Antoni dels Portuguesos, a Madrid, bastida sobre «figura ovalada sobre sis pilars àtics, estriats, alts i senzills, amb capitells també estriats, amb caire que es perllonga a tot el temple i regular volta recta-ovada, amb sis faixes que ressalten i provenen dels pilars, i una altra diagonal a la clau, en el centre de la qual hi ha un escut esborrat o no conclòs. En lloc de pedestals duu sècols... La façana exterior, en indret espaiós, té un portalet de dos pilars àtics, pedestals, caire i rematada circular, tot de la mateixa pedra».

L'emblema dels Cotoner al qual s'al·ludeix consistia en camper d'or, una planta de cotó arrabassada, de sinople, amb cinc branques, i una flor a cadascuna. Els arxius ens expliquen, per altra banda, que Bernat Cotoner va obtenir el 1463 el privilegi perpetu de ciudatà militar de Mallorca. Però la ploma que podem evocar aquí és Miguel de Unamuno quan ens explica el que és la patrona de la capital de l'Estat i alhora de la petita vila d'Ariany: «La imatge de la Mare de Déu d'Atocha, imatge de verge espanyola, castellana, morena, de color de terra cremada. Al seu santuari hi solia anar la família reial els dissabtes a resar una salve; allà, on es reservava el darrer descans a les víctimes de la lleialtat monàrquica. Allà es desplaçava la familia reial, amb una bona escorta, a unir les seves pregàries a les que en llatí cantat gemegaven i ploraven en aquesta vall de llàgrimes, i demanaven a Nostra Senyora que després d'aquest desterrament ens mostri Jesús... I allà, a la basílica de la litúrgica salve cortesana, passaren pel meu cervell les visions d'aquest malson de Déu que és la nostra història del segle XIX, des de la Guerra de la Independència, des de Ferran VII, que té a Atocha el seu record "Palafox, Castellanos", i llavors, la primera carlinada de la qual vaig esser testimoni, puix que essent una criatura vaig veure, havent pujat a un banc, entrar a Bilbao per aixecar-ne el setge el marquès del Duero, que poc després queia mort en el camp de batalla...».

Observam aquest solatge de marquesos d'antany i la torre i cobertes de la pròpia església ens sembla una barreja de castell i palau. El campanar, amb la seva balustrada barroca, terrassa i observatori de les perspectives del Pla. El tambor central, de la creu llatina, peu i braços amb coberta de doble vessant, té un aire certament senyorívol, immensa llanterna de planta quadrada que encapella una piràmide camusa de teula rosada.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL