Creepy o la revolució del còmic (1980)

de la postguerra, a partir de la revista oficial Flechas y Pelayos, era un gènere que es considerava, per part dels moralistes de l'època, totalment inofensiu. La democràcia dugué el canvi. El còmic era un gènere més d'expressió, obert a tots els camins, a tots els arguments, a totes les gradacions, diríem, morals, sempre que per «morals» puguem entendre, del llatí, «mors-moris», costums de qualsevol color. No només la moral del nacional-catolicisme que havia marcat de prop totes les operacions de censura. I així

en el número de «Creepy» d'aquesta data, els guionistes, ens mostren els fils d'uns arguments que barregen històries de terror i relats de sexe que tenen per destinatari el lector adult, ja acostumat al gènere des que era una criatura. Històries com «Formatge per a rates», «Pàgines negres», «La cosa de l'aiguamoll», «La creu dels turmentats»... suggereixen imatges impactants. Guionistes com Len Wein i dibuixants com Berni Wrightson prenien contacte amb els lectors espanyols per mostrar un món nocturn de malson on el monstre sorgit de l'aiguamoll es troba amb la bellesa nua d'Axa...

«No puc recordar el matí. Però record molt bé la nit i ara, jo haig de pertànyer només a la nit. I la nit té cura de mi i em protegeix. També m'alimenta i m'acarona amb la seva càlida abraçada. La lluna surt i marca el seu camí a través de l'èter. Un relluent i ambrí ull que llença la seva rebutjosa mirada sobre el fang brut de sota, el pantà que és la meva llar. Em mouré a poc a poc a través del terreny quallat de molsa, per un caminoi que ha estat imprès pel meu propi trepig. Per davall de les ombres del brancam retort he d'anar ara vers el meu inevitable destí. He arribat a la vora que separa els aiguamolls de la terra ferma... i tot d'una veig una mansió dintre de la boira i la humitat que s'aixeca com una vella aparició contra un fred retall de cel... Se m'antulla com un imponent santuari ple de relluents promeses i farcit de llums. I també de records, encara que aquests records sien només de dolor.

He restat contemplant aquest vell edifici grisenc durant més solitàries nits de les que voldria recordar, somniant sempre seguit amb la dolça dama que hi viu i sabent que mai no la podré tenir i demanant-me que està fent ara mateix. Jo sé que somrius perquè ell espera que sàpigues somriure encara. Però en els ombrívols passadissos del teu cor no hi ha veritable alegria i mai n'hi podrà haver...»

És, un cop més el cicle de la Bella i la Bèstia, en aquest cas, dins el còmic original.