Pirates del XVIII (1755)

L'any 1755 desem-barcava a la Porrassa mig miler de corsaris musulmans i un destacament de dragons els obligaren a tornar a les seves naus, no sense deixar damunt les sorres de la zona algunes víctimes mortals. Ja dos anys abans, una fragata barbaresca havia capturat a l'altura del cap de Cala Figuera un xabec amb mercaderies. Tres anys després dels fets de la Porrassa encara els vaixells moros capturaven llaüts i guixers per les costes de Mallorca. I el drama es repetia el 1775 quan un petit estol de tres xabecs algerins s'apoderava, a les costes de Manacor, de tres xabecs pescadors i reduïa a l'esclavatge desset tripulants supervivents. No és estrany, doncs, que els illencs estiguessin acostumats a allò de: Moros a la costa! i és amb aquesta mena de resignació que Jovellanos escrivia en el seu diari: «Avui, dimecres, 18. Conservam la calma: tenim l'enemic a la vista, però el patró Gabriel Pieres (bon coneixedor dels costums i riscs de la mar) ha estat quiet. Hem entretingut el matí de conversa amb els amics, que encara participen de l'estada en aquest desterro i la fan menys feixuga. També observam les maniobres de la nau corsària (com si tal cosa!) i el migdia ens donen la nova que s'acosta el llaüt procedent de Barcelona i despatxat des de Palma. Atracà, però només amb dues valises. El dilluns 16, dia de la seva sortida, tot era tranquil a Barcelona i res ens afegeix al que ja sabem. Enviàrem l'hússar a l'oficial del correu amb el missatge que ens portin les nostres cartes. Vulgui Déu que arribin en temps de ser llegides en el vaixell de Pieres. Mentrestant feim una caminada pel Camp de la Mar, un nom raonablement ben donat puix que ocupa l'espai que en temps remots cobrien les aigües i que s'anà emplenant amb les sorres i enderrocs amuntegats a la platja i duits per les ones. Prop de la vorera de mar el terreny és estèril però terra endins, fertilíssim, i per tot arreu hermós i frondós. Algunes messes, polls blancs altíssims vorejant les síquies, pomeres, tarongers, codonyers i tota mena de fruitals, sembrats tan espessos com els dits de la mà. Entre d'ells, les parres, aferrades a pals gruixuts, sobre els quals prenen forma d'arbre o bé estenen els seus serments per enllaçar-se amb els altres que troben més a prop. Predominen, sobretot, les moreres, que serveixen per criar una gran munió de cucs de seda, i en això i en tot, fan el mateix conreu que València, només que aquí el reguiu és de sínia. De tornada, amb barca, contemplam la punta del Moll nou, l'obra del qual és sòlida i ben feta, encara que inventada sense previsió ni esperit. Es fa servir principalment per al comerç de la taronja, que és recent, ja que segons diuen el primer carregament que es va fer aquí de taronja s'hauria de datar seixanta anys enrere (1748), quan un vaixell francès les va fer collir, empaperar i encaixonar per portar-les al seu país». Això era en temps de Lluís XV, rei de França, de sobrenom el Ben Estimat, que regnà del 1715 al 1774, una part d'aquest temps sota la Regència de Felip d'Orleans. Probablement taronges de Sóller arribarien a la seva taula reial de Versalles, puix que l'esforç bé ho mereixia.