En una carta que escrivia al seu amic, el canonge de Tarragona,
Carlos González de Posada, Jovellanos li contava com era la seva
vida entre els murs de Bellver: «Vaig a la taula eucarística cada
quinze dies; he llegit per segona vegada la Bíblia sencera; he
decorat un psalteri decorat per al meu solicor, i per tota lectura
pietosa tenc el millor dels llibres no canònics, Kempis, el meu
antic amic».
Es referia a Tomàs Hemerken, anomenat Tomàs de Kempis, escriptor
místic alemany que havia pres el seu àlias del lloc de naixença,
Kempen, Renània, 1379, autor del llibre Imitació de Crist,
principal text de la Devotio moderna. Morí allà on havia viscut la
major part de la seva vida, al monestir de Sint Agnietenberg, prop
de Zwolle, el 1471.
Jovellanos, doncs, es trobava en un punt intermedi on havia de
fer compatibles l'enciclopedisme especulatiu i la tradició
cristiana. Tot un desafiament interior. Tanmateix, a la seva obra:
Paràfrasis al salm Judica Me,Deus, critica els que han estat els
seus perseguidor polítics, especialment aquells que s'ofereixen a
ser els intruments d'un ministre o d'una persona prepotent.
I entre d'ells no dubta a assenyalar els inquisidors i els que
defensen un fonamentalisme de la tradició catòlica. En termes més
simples, els que no pensen ni deixen pensar.
Això no és entrebanc per trobar un Jovellanos que enmig de la
tristor i amargor del seu tancament es consola amb l'ajut de les
seves creences espirituals.
«Gran Déu "escriu" a la veu que fan reverència els àngels del
cel i l'obeeiexen els elements de la terra! Ta santa llei és
respectada per totes les criatures que hi posares, llevat de
l'home, tot i esser la criatura més afavorida, que ingrata i rebel,
no et volcreure i trenca el teu manament. Tu, Senyor, que
l'establires per al seu bé i el seu goig, ets l'únic que pots
jutjar les culpes que contra ella són comeses. Vine, doncs, Déu
meu, i des del teu tron de llum immarcesible que tens sobre el
firmament, torna cap a mi els teus ulls i mira com estic de
desemperat, i la fosca i els horros amb que m'han assejat els meus
enemics...»Confinat primerament a la Cartoixa de Valldemossa, no
només s'havia fet estimar pels monjos sinó també pels
valldemossins. Céan Bermudez ens explica que Jovellanos ordenà la
biblioteca del monestir, contribuí econòmicament a les obres de la
capella i el jardí, pagà pensions als joves locals que volguessin
fer estudis de llatí, donà llimosnes diàries als veïns més
necessitats, estudià la botànica de la zona i aprengué lliçons
sobre plantes medicinals de l'apotecari conventual. Les autoritats
no podien consentir aquella popularitat i aleshores el dugueren a
Bellver. Els religiosos s'acomiadaren d'ell amb llàgrimes als ulls.
Per això, l'home de Bellver, un cop va ser lliure, va córrer
novament cap a Valldemossa, retornà a la Cartoixa, donà gràcies a
Déu pel seu alliberament i passà en el monestir la Setmana Santa
d'aquell any, com un anacoreta més.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.