El desenllaç d'una llegenda (1790)

05/09/07 0:00

Parlàvem ahir d'una llegenda irlandesa publicada en un anònim aplec de contes cèltics.
Seguim: Les fades eren idòlatres, puix que tenien els seus orígens en les creences d'abans del cristianisme, i per això no hi havia cosa que les fes enfadar tant com sentir parlar del diumenge, el dia sant dels seguidors de Jesucrist. No és estrany, doncs, que la seva ràbia caigués contra l'intrús Desmond, i la que les acabdillava li va preguntà amenaçadora:
-Amb quin permís has vingut aquí?
-He vingut a cercar les monedes d'or que Patrici no s'endugué.
-És a dir, que voleu el que Patrici ens ha deixat...
-Això mateix.
-Doncs el tindreu.
I, aleshores, la reina de les fades va treure d'un sac el gep que havia llevat a Patrici, col·locant-lo en l'esquena del tal Miquel, i des d'aquell dia el vell i avar propietari rural tingué com els camells, dos geps, puix que abans era com els dromedaris, que només n'han de suportar un. D'aquesta manera, restaven castigades l'extramada avarícia i la gosadia borda.

Observem aquest relat tradicional irlandès germà bessó d'una de les nostres rondalles més característiques: «Sa cova de Na Joana» (Rondaies mallorquines d'En Jordi des Racó», Tom V, pàgina 138) per a preguntar-nos en quines circumstàncies pogué quallar dins el nostre patrimoni de literatura oral i també per quines raons fou relacionat amb un personatge suposadament històric, na Joana de Paguera. Personatge aquest del qual mossèn Antoni Maria Alcover recull un segon relat: «Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà» (Pàgina 168 del mateix tom) i que Gaspar Melchor de Jovellanos, en les seves memòries sobre el castell de Bellver, redescobreix novament: «Donen el nom de casa de Na Joana a una cova excavada en el penyal, però tancada de paret, amb la seva porta i finestra i pou a l'exterior, la seva habitació alta i baixa, el seu forn, la seva cuina i altres peces dins; tot ruïnós, abandonat i encara rebujat. La tradició vulgar diu que hi visqué no fa molt temps na Joana, gran bruixa, que en vida se solia convertir en moix i altres formes al seu plaer, i que ara la seva ombra es complau de visitar-la de tant en tant.Això es diu; dues figueres, que jo he vist plantades o casualment nascudes prop de la seva porta, poden haver confirmat aquesta superstició, doncs el seu fruit, encara de bona aparença, decau i es podreix sense haver arribat a la seva saó, tal volta per trobar-se aquestes plantes en zona massa ombrívola i estar del tot descurades. Tanmateix, els simples pastors i cabrers del bosc conten i creuen que un canonge molt llépol va morir després d'haver-ne menjat.»

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL