Louis MacNeice fou el primer poeta del grup d'Oxford que es va
interessar per Espanya. Viatjà a la Península per Pasqua del 1936 i
com a escriptor intel·ligent i periodista ocasional ja va veure que
una guerra civil era inevitable. Un viatge posterior a la Península
li va fer veure que el drama que covava havia esclatat
definitivament. Per altra banda, la vida d'aquest autor, que va de
1907 al 1963, el mostra com un amant dels estudis clàssics i un
observador dels petits detalls que porten a dramàtics
esdeveniments. «Jo record Espanya,/ en temps de Pasqua, madura com
la figaflor per a la revolució i la ruïna./ Encara que per al
turista la pluja/ Era pitjor que les cares aspres, angoixades i
obsesses/ Consignes a les parets.../ La falç i el martell. Boicot,
Visca. Mori.»
Ensumava lleugerament el poeta l'espectre del desastre. Però
volia alhora pensar que la sang no faria rierol. Freqüentava els
cafès i no gosava veure en els odis exaltats una confrontació major
que la brega de taverna...«Soldats amb pelleringues, monges i els/
cartells esqueixats de les eleccions darreres/ Promeses de pa o
fusell/ Una amnistia o altre/ Ordre, o bé l'antiga/ Glòria,
contraplacada i vernissada/ Com si la xapa pogués mantenir/ Juntes
les entranyes podrides i l'escampat ossam.»
Però a Barcelona, i en menor escala a Tarragona, Reus, Castelló,
València i altres poblacions de la costa mediterrània, els atacs
aeris sembraven ben sovint la mort i la confusió. Mallorca era una
base dels feixistes, amb instal·lacions aeronavals
hispanoitalianes, i les incursions organitzades des de l'illa,
esperades amb molt pànic i alguna indefensió, produeixen una forta
impressió en el poeta britànic...«I les sirenes gemeguen a
l'obscura matinada/ I els llums s'apaguen, la ciutat resta quieta/
I el cel està prenyat de mala bava/ I les bombes vénen a la caça de
la predestinada víctima.../ I, en els intervals de la destrucció,/
En el centre de la ciutat canten els galls.»
No és aquest l'únic apunt que fa referència a la Mallorca de
l'aviació legionària enviada per Mussolini. MacNeice ens ofereix a
Barcelona in Wartime una visió no menys apocalíptica: «En el
Paral·lel un coix/ Amb la seva sola cama estirada,/ Restava assegut
per terra/ Amb un somrís. De sobte un soroll/ De boja rialla
estremí/ El solellat ambient; allà dalt/ A un balcó amb tests
florits, un lloro/ Reia com riu un mort.» Diuen alguns crítics que
MacNeice és un autor amb una certa manca de visió i profunditat
imaginativa. Potser sí, però sap percebre amb remarcable rapidesa
els problemes humans i socials, posseeiex un bon domini del
llenguatge i, al cap i a la fi, resulta enginyós.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.