Jugar amb aigua (1609)

Victor Hugo, a qui agradava molt passejar sota aquells brancatges i s'hi inspirava per a les seves narracions històriques, en parlava a la seva novel·la «Els miserables», quan ens conta el que va esdevenir dos infants pobres: «Això eren dos germans agafats de la mà en els jardins del Luxembourg. Un d'ells devia tenir set anys, l'altre devers cinc. La pluja els havia mullats i marxaven per les avingudes a la recerca dels raigs de sol; el major conduïa el petit; anaven vestits de pelleringues i estaven molt pàl·lids; avançaven amb aires d'ocells salvatges. El més petit deia que tenia fam».

«Mentrestant, al mateix temps que els cignes, els dos petits errants s'havien apropat al briotx (que l'infant ric, que no tenia fam, havia llençat a l'aigua). El dolç surava. El més petit ho mirava, mentre que el més gran observava com el petit burguès se n'anava. El pare i el fill entraren en el laberint d'avingudes que porta a l'escala del massís d'arbres que hi ha a la banda del carrer Madame. Tot d'una que ja no els veren més, el germà gran es posà de panxa sobre la vorera arrodonida del safreig i, tot subjectant-se amb la mà esquerra, penjant-sobre l'aigua amb perill de caure-hi, va estrendre la seva mà dreta armada amb un garrotet el pastís. Els cignes, veient l'enemic, es varen moure revoltades, i movent-se feren un efecte d'oneig que resultà útil al petit pescador. Aquelles ondulacions concèntriques varen empènyer el briotx fins al garrotet de l'infant. Com que els cignes ja s'apropaven, el garrotet tocà el briotx. L'infant donà un cop viu, agafà el briotx, espantà els cignes, agafà el pastís i es posà dempeus. El pastís estava molt mullat, però ells tenien fam i sed. El germà gran en va fer dues parts, una grossa i una petita, prengué per a ell la petita i donà la grossa el seu germanet». Durant l'estiu, les criatures juguen amb aigua. És un dels seus grans entreteniments. L'aigua és un joc. Potser el joc de la vida.

MIQUEL FERRA I MARTORELL