Aquesta història comença ja fa molts anys, el 30 de setembre del
1940. Els protagonistes són un poeta jovençà i novell, de només 23
anys, i una poetessa gran i consolidada, i la història són un total
d'onze cartes. Els noms dels protagonistes de la història són Josep
Palau i Fabre i Maria Antònia Salvà i aquest breu epistolari ha
vist la llum gràcies a la tasca investigadora de Pilar Arnau, que
va trobar les cartes, i a les Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, que les ha publicat en el seu volum Estudis de llengua
i literatura catalanes LVI. Homenatge a Joseph Gulsoy, 2.
La correspondència entre ambdós va ser breu, com demostra el
nombre total de missives intercanviades, però intensa. Arnau va
trobar les cartes de Palau investigant la correspondència de la
poetessa de Llucmajor amb poetes occitans. «Vaig trobar les cartes
de Josep Palau i Fabre entre la riquíssima correspondència de
l'autora que es troba a la Biblioteca Alemany de Palma. D'altra
banda, les lletres de Salvà procedeixen de l'arxiu de la Fundació
Palau a Caldes d'Estrac», explica Arnau.
A la ja de per sí important troballa d'aquesta correspondència
se li ha d'afegir la importància del context en el qual
s'emmarquen: en una primeríssima postguerra on Salvà és una de les
poques escriptores catalanes que romanen al país, i que s'havia
manifestat fervorosa de Franco. Així ho demostra la carta de Salvà
a Mercè Massot on diu «de cada día aumenta mi devoción y mi
gratitud por el insigne Caudillo Franco. Es verdaderamente el
hombre providencial. Dios le bendiga», publicada per Josep Massot i
Muntaner i que Arnau esmenta en peu de pàgina. Per la seva banda,
Palau i Fabre és un «joveníssim literat republicà que el 1939 havia
estat fet presoner i traslladat al camp de concentració de Lleida i
que un any més tard és alliberat i es matricula de Filosofia i
Lletres a la Universitat de Barcelona», explica Arnau.
Però tornem a la història. Palau i Fabre havia aconseguit un
exemplar de la traducció catalana de Mireia feta per Salvà, i li
havia fet arribar a través de Miquel Dolç. La llucmajorera li
respon de forma epistolar el 30 de setembre i s'inicia la relació.
El 6 d'octubre trobam la resposta de Palau. En ella hi ha la por de
les faltes d'ortografia «distingida poetessa: no és sense temor que
me l'hi adreço. Temor d'ésser groller, temor de les meves moltes
faltes d'ortografia, temor d'introduir-me en el seu clos...» i la
defineix com a «la fada de la nostra literatura», a més de
demanar-li un original d'un dels seus poemes en la versió
esborrany. El 14 d'octubre és Salvà qui respon «el meu sistema és
aquest: escric les provatures amb llàpiç (sic), fent ús
seguit-seguit de la goma d'esborrar, llevant així el que no
m'agrada i escrivint les substitucions al damunt del que he
esborrat, fins a deixar l'escrit a la meva satisfacció i a punt de
posar en net; el que una volta fet, ja no em resta més que
esquinsar o esborrar de tot la primera provatura».
A les cartes també s'hi veu la intenció de Palau de
col·leccionar els esborranys per fer un museu de la paraula a casa
seva «per donar un sentit de cosa d'or a la cosa catalana,
malaguanyadament massa menystinguda»,a causa de «circumstàncies
adverses».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.