El nuvi pacient

I allà, dins aquell indret tocat per la mà de l'home i de la mare naturalesa, un grup d'amics havien desembeinat les seves jambies i es llançaven a una dansa que mesclava per igual la duresa d'una gent acostumada a lluitar i la part tendra que tothom du dins el seu cos. La festa era totalment masculina, perquè es tractava de celebrar un matrimoni. Els homes ho feien als peus del palau encastellat damunt la roca. Cal suposar que la núvia i les altres dones ho festejarien per la seva banda, però a algun indret a resguard de les mirades masculines. El nuvi pacient es mirava la feta. Potser a la seva cara s'hi dibuixava resignació o tristesa, perquè hi estava com si tot ja formés part del destí i sense cap possibilitat d'aturar-ho. Duia una vestimenta, l'habitual de cada dia, composta per una mena de tovallola que li arribava fins a mitjan cama, una camisa blanca i una americana. També un mocador pel cap i un, de vermell, damunt l'espatlla esquerra. No hi mancava la jambia, amb un ample cinturó brodat, penjant enmig de les cames. I, perquè el nuvi era ell, anava coronat amb flors de paper. Amb una abraçada li vaig donar les gràcies per estar allà, per existir posant vida a un paisatge de meravella. Molt més difícil va ser que acceptés un regal amb el qual volia contribuir a la seva festa. I a la seva felicitat, si fos possible.