El «Memorial» de Sant Alonso (1584)

TW
0

Encara una tercera entrega per completar l'article d'ahir. La primavera de 1584, Alonso Rodríguez (Segòvia, 1531-Palma, 1617), acabava el noviciat i feia els seus vots. Home molt discret, que exercí durant molts d'anys de porter del Col·legi de Montesion, tingué en vida fama de sant, dedicat a fer almoina i a les tasques més senzilles, com la de tocar la campana a missa primera. L'imaginam dalt de la torre cantonera, sota la cúpula que la corona, atalaiant el carrer que avui porta el seu nom i tot el barri de la Calatrava, la badia, la mar i el cel immens. Escrivia Ramon Medel, comediògraf, poeta, home de lletres i actor de teatre, en el seu Manual del Viajero (1849) que «el més digne de ser esmentat que es tanca dins aquesta església de Montesion és una capella situada a l'esquerra de la porta principal, en la qual foren dipositades les despulles del Beat Alonso Rodríguez. Els marbres i el jaspi cobreixen aquests murs tot formant-hi encertats dibuixos: les columnes, les cornises, el paviment, tot és de les mateixes pedres; tot alena bellesa i bon gust. La taula de l'altar, formada amb embotits de marbre, és de molt bona estructura. Rere l'altar i sobre el sòcol de jaspi de sis pams, basat en marbre negre filetejat de blanc, s'hi aixeca una taula del mateix material sobre la qual descansa l'urna amb el cadàver. Aquesta darrera és de marbre blanc amb les mitges canyes daurades, que sostenen quatre grans vidres, rematant en un angelet i un anyell perfectament daurats. En una plataforma graonada és de veure una làpida, igualment de marbre, amb lletres de bronze que composen la següent inscripció:

OSSA.B.ALPHONSI RODRIGUEZ-LEONE XII P.M.CONCED.-HIC.S.S.-X.K. NOV .MDCCCXXV. Aquesta capella té una superba mitja taronja amb rosetons i garnaldes en relleu, intermitjades per algunes pintures i encimalant el templet amb un colom rajat d'or...»

També va fer el seu llibret el venerable Alonso Rodríguez?

Sembla que dins aquesta casa i totes les cases de jesuïtes, això de l'escriptura, era més que una tradició. També Alonso seria obligat pels seus superiors a escriure un Memoria, del qual en podem, aquí i ara, traduir-ne un fragment:

«Li esdevingué a aquesta persona que essent des de nin algú que no mesurava el tracte de discreció, devot com era de Nostra Senyora, fins al punt que quan aconseguia algun text de pregària s'ho guardava a la butxaca, sobre el pit, com el millor regal. Avançant el temps i passats els anys, cresqué dintre d'ell tant l'amor i la devoció vers la Mare de Déu, que parlant, en diferents avinenteses, amb ella, li pregava que digués al seu beneït infant de concedir-li de ser fidel imitador de les virtuts que Mare i Fill tenien. I va anar a créixer tant l'amor que aquesta persona dedicava a Nostra Senyora, que un dia, parlant amb ella, li digué en sentides paraules que més l'estimava ell a ella que no ella a ell, i Nostra Senyora respongué: 'Això no, que més t'estim jo a tu...'»

Aquí, el barroc popular complicava també les escriptures.