Els moixos de Ciutat (1735)

I sembla que hi havia un moix que considerava el Convent de Sant Domingo com territori propi. De fet, aquell monestir i església seria, com podem comprovar en el plànol del prevere i matemàtic Antoni Garau, del 1644, un immens camp d'acció que es perllongava des de la Costa de n'Adarró, on tenim l'únic mur d'aquelles edificacions dominiques, fins a l'actual plaça de Cort. Això vol dir, un gran hort pràcticament emmurallat, una nau en forma de L de doble pis i no menys de cinquanta cambres, un claustre presidit per una torre de quatre plantes i doble aiguavés, porticat, de planta quadrada, amb habitatges de dos pisos i un gran nombre de finestres i finestrons que són altres tantes cel·les. Finalment, l'església gòtica amb el seu campanar de quatre cossos. El 1835, com a consequència de la política de Mendizábal, es dugué a terme la desamortització dels béns eclesiàstics. El capità general, comte de Montenegro, suprimí tots els convents i la «Junta de Enajenaciones» disposà l'enderrocament de Sant Domingo. Però temps més feliços per a Borguny i els seus pares i cofrares devia esser aquell, en el qual no tenien més guerra que la dirigida, en vers, contra el «rei dels moixos», aquell que en esser capturat prop de les cuines, valgué una «Breu i substancial notícia de los enormes delictes d'un famosíssim gat del Convent de Sant Domingo sentenciat a mort sens apel·lació.» «Victòria, reverents pares!/ Sempre triomfa el que vetla;/ traguem los llums de la cel·la/ i facem tots alimares». «Facem bulla i repiquem/ si la notícia los quadra,/ puix ja tenim pres el lladre/ que tant desitjat havem».