Els dos mars d'Azorín (1912)

Es referia al seu llibre Castilla (1912), quan a «una ciutat i un balcó» presenta tres moments d'una ciutat castellana. El temps va destruint o canviant el rostre de les coses. I pensa que sempre serà així, i que sempre hi haurà un cavaller interrogant-se malenconiosament sobre el sentit de la vida, vivint amb nostàlgia la seva pròpia mort. Observa cases deshabitades i cases abandonades. Però malgrat aquesta devastació de tots els dies, produïda pel córrer del temps, apareix en la llunyania, sempre seguit, el tren, símbol del progrés, amb el seu llumet roig.

«Tot el planeta és cobert amb una xarxa ferroviària. Els trens caminen veloçment. I també altres vehicles -moguts per si mateixos- corren amb una marxa de vertigen per camps, ciutats i muntanyes. De nació a nació es pot transmetre la veu humana. Pels aires, etèriament, de continent a continent, hi van pels pensaments de l'home. En estranys aparells es remunta l'home pels cels; a les sines dels mars descendeixen en unes rares naus i per allà van...».

Contrasta Azorín aquestes realitats amb el silenci de les ciutats beatífiques, silencioses, amb casalots que semblen tancats, amb cimals aguts i rígids dels xiprers que guaiten pels alts murs dels jardins. Quan Azorín pegà el salt de la Península a l'illa de Mallorca i va recórrer amb mestre Torrendell la part antiga de la capital balear, la Palma vella, topava amb les mateixes sensacions de les adormides ciutats castellanes, mirau per on:

«La ciutat de Palma és una vetusta ciutat; hi ha carrerons retorts, plens de silenci profund, i casalots venerables, amb patis centrals vastos, que fan olor d'humitat, on no se sent res ni es veu ningú i on un fanalot vell de vidres blancs penja del sostre. Recorrem alguns carrerons i entrem en alguns vestíbuls; en aquesta Palma venerable es respira un assossec, una calma sedant, una pau que en un punt apaivaga els nostres nervis enardits de cortesans; un estranger cansat, fatigat dels tràfecs i les facècies mundanals, ha de trobar aquí, en aquests carrerons, en aquesta mar blava i quieta, en aquests pinars flairosos, hores lentes i assossegades que tornin a reconciliar-lo amb la vida. Torrendell i jo vam caminar a poc a poc pels estrets, nets, deserts i callats carrerons; ésser una capital amb totes les comoditats de l'existència moderna i ésser alhora un poble amb totes les monotonies, els silencis i les lentituds d'un poble: vet aquí l'encant de Palma».