Un llibre sobre Catalina Homar (1905)

TW
0

Escrivia l'Arxiduc en el seu llibre sobre «Catalina Homar», referint-se a l'Emperadriu d'Àustria, la famosa «Sissí», que ella «també va visitar l'Estaca, durant la seva segona estada a Mallorca. Na Catalina va restar sorpresa al davant d'aquella augusta figura; no és que miràs la seva alta posició, sinó el suau somriure que a tothom subjugava. Les dues dones mantenien llargues converses com si s'haguessin conegut des de sempre, i no és estrany, puix que ambdues dominaven el sentiment de la natura humana. El sol baixava a l'horitzó, la mar brillava com l'or i envoltava les dues figures femenines com dins una aura de glòria. Allò fou com una transfiguració. Ningú no hagués sospitat, en aquell moment, que aquesta claror terrenal es convertiria, per a totes dues i dins molt pocs anys, en una llum del cel».

També Catalina Homar entraria, malgrat que el seu vincle amb aquella reialesa fos només de caràcter sentimental, en el tràgic destí dels Habsburg. Pel que fa al somriure captivador de l'Emperadriu, la «Rosa de Baviera», encisà de forma decisiva el nostre poeta Miquel dels Sants Oliver, que no pogué estar-se de composar-ne uns versos:

«El bosc de Miramar/ coneix un nou prodigi:/ tot ell reflorirà/ de misteriós prestigi.

Passava la Visió,/ passava l'Estrangera,/ i encara es sent olor/ de rosa de Baviera./ El sol llatí ha besat/ un pàl·lid alabastre:/ Antígona ha passat/ i encara en queda rastre. Sobre el vestit de dol,/ la boja que no és boja,/ estén, sagnanta, al sol/ la gran ombrel·la roja./ En amples caminals/ s'obria la floresta,/ cortines imperials/ alçant sobre sa testa./ Lluny del món importú,/ trescant per totes bandes,/ les aures de Corfú/ cercava en les mirandes./ Cercava-les de nit,/ cercava-les de dia,/ fonent-se en el neguit/ d'una malenconia./ Allà, d'un viure eixorc/ o d'uns ensomnis màgics/ (altra muller de York/ votada als destins tràgics),/ Repassa els inclements/ records de sa existència/ donant a tots els vents/ la magna confidència./ Sent com un cant nupcial,/ voltar la seva alcova/ el clamoreig fatal/ que s'alça de Sadova;/ Maximilià caigut/ dins sang a Nova Espanya;/ Carlota el seny perdut/ i al seu dolor estranya;/ el rei Lohengrí aixecant/ castells de fantasia /i, en alta nit, solcant/ els llacs de sa follia;/ i trucidat l'Hereu i en flames la Germana.../ Mallorca així la veu,/ Tragèdia sobrehumana,/ Tancant amb gest esquiu/ la boca dolorida/ i amb el posat altiu/ de l'àguila ferida,/ oh eterna caminant/ d'ulls inquiets i nobles!/ oh dona fascinant/ de joventuts i pobles!/ Passava la Visió,/ passava l'Estrangera,/ i encara es sent olor/ de Rosa de Baviera./ El sol llatí ha besat/ un pàl·lid alabastre:/ Antígona ha passat/ i encara en queda rastre».