Miquel Ferrà i Martorell10/03/07 0:00
TW
0

Visitava Jean Cocteau Mallorca el mateix any de Nina Larrey Duryea, la qual veia publicat el seu llibre, Mallorca, The Magnificent dos anys després? Potser trobaren cambra i taula, l'un i l'altra a l'hotel Victòria, en el barri d'El Terreno, quan aquest era una mena d'homenatge a la que havia estat reina d'Anglaterra i emperadriu de l'Índia i dels més extens domini colonial que havien conegut els segles? El caseriu d'El Terreno, per altra banda, seguia essent una deixa romàntica, que aleshores, els estrangers sabien apreciar millor que els mallorquins. Ja a finals del XIX, Gabriel Maura i Montaner, tot seguint la moda crítica dels cortesans Mesonero Romanos i Mariano José de Larra, posava a Ses Casetes, un dels seus «aigoforts» literaris, els xalets, quintes, vil·les, torres, pavellons... i jardins, entre carrers estrets i rectes, que pugen i davallen pels pujols de Bellver, en lletra de solfa humorística: «Veritat és que no costa molta pena veure ben de matí o a posta de sol una joveneta amb bata, trunyelles amollades, para sol de mànec llarg, i una novel·la davall aixella, trescant per dins es jardí de deu passes en quadre, amb aire sentimental. La qüestió és que Cocteau, que comptava Nina Larrey entre les seves admiradores anglosaxones, no dubtava a cantar, en el seu poema «Iles», rares lloances a Mallorca:

«Tothom sembla content/ A Palma de Mallorca./ Hom menja en el carrer/ sorbets de llimona./ Bells cotxes de lloguer/ polits com un violí/ us esperen al port/ per portar-vos a l'hotel./ I que més contar/ Palma, les Balears;/ Només en conec una, d'illa/ i es troba enmig del Marne/ feta de ferro llaminat,/ com un tret de la fira; (Recordem les dianes metàl·liques de les casetes de tret a les fires, símil del poeta)... /Mon Cor és com un ou qui dansa/ en el cim d'un brollador./ Eh! Senyor fotògraf!/ Que ja surt l'ocell/ i els nuvis s'embarquen.../ He restat sol, salvatge./ Les Marqueses, les Carolines, (Són illes del Pacífic)/ Noms sobre el meu mapa/ Greu el meu en l'arbre/ prop del gronxador./ Expressos, paquebots/ que ens gronxen els viatges,/ són els vaixells-mosca/ i els trens del plaer».

Joan Cocteau havia nascut a Maisons-Laffitte, en el si d'una família burgesa. Si durant la seva jovenesa, el 1913, porta una vida de bauxa, el 1914, reformat, organitza un servei civil d'evacuació pels ferits i durant alguns dies segueix un regiment de fusellers marins com voluntari clandestí. Descobert, el passen als serveis auxiliars. Coneix Picasso, Diaghilev... i munta espectacles de teatre, ballet i mim. Escriu molt. El 1926, una breu crisi religiosa l'apropa al catolicisme però en surt en poc temps. Un poc més tard, intoxicat amb opi, ha de ser ingressat a una clínica per una llarga temporada. És l'any 1930. Difícilment hauria pogut estar a Mallorca. Morí a Milly-La-Fôret el 1963. És definit com un artista integral, puix que a més de poeta, novel·lista i dramaturg, realitzà pel·lícules i conreà la coreografia del ballet. En el poema ens sembla veure un apropament al record de la batalla del Marne, setembre de 1914, quan un conjunt de maniobres i combats victoriosos de les tropes franceses, dirigides per Joffre, aturaren els avanços alemanys.