Miquel Ferrà i Martorell04/02/07 0:00
TW
0

En els terrenys on tenim avui la popular «Plaça dels Patins», dita també del Bisbe Berenguer de Palou, a la zona sud-oest, hi hagué una circ per a tauromàquia que precedí el que l'any 1929 era inaugurat a un punt llunyà de l'eixample, el Coliseo Balear. Aquella plaça primitiva, que vorejava la muralla i l'aqüeducte, fou planificada el 1863 per l'arquitecte Antoni Sureda i mostrava una planta de tres pisos però es tractava, tanmateix, d'una estructura provisional, realitzada en fusta, i que fou esbucada pocs mesos després. Llavors se'n va aixecar una altra d'obra, segons projecte atribuït a Pere d'Alcàntara Penya, que segons testimoni de l'època presentava bona disposició i confort, de bon aspecte interior encara que molt rústega la part externa. Constava de grades esglaonades de pedra freda del país a cel obert, d'altres davall coberta, quaranta llotges a l'ombra i cent vint-i-set al sol, amb nou portes sobre un recinte poligonal de quaranta-un costats. Deien que hi cabien deu mil persones. Sembla que en aquest punt de la Ciutat ja eren celebrats espectacles de tauromàquia el 1767. Aquest circ de braus fou omplert d'espectadors que assistien al seu míting republicà per Vicente Blasco Ibáñez, el novel·lista valencià i universal. Però no momés es dedicà als afers polítics a l'illa estant. I així deia la premsa de Palma que «aquest matí -11 de maig de 1908- hem tingut el gust d'estrènyer la mà de l'il·lustre escriptor, el qual ens manifestà que la seva estada a Mallorca serà de devers quinze dies. És aquí, com ell ha dit, per escriure una novel·la: Los muertos mandan, els quals primer i segon capítols passaran a Mallorca i els altres a Eivissa, on ha d'anar després d'haver romàs l'esmentada temporada a Palma».

Blasco Ibáñez, que féu servir en el seu argument el problema xueta, escriví la novel·la amb aquella exactitud fotogràfica de descripcions que caracteritza bona part de la seva obra, on els diàlegs solen ser breus i la pintura d'escenaris i retrats més o menys dilatada... És curiosa la seva visió d'una part abandonada de les muralles ciutadanes. En sorprèn el detallisme. «Entre el palau i la muralla, en un profund fossat ple d'herba, pels murs del qual s'enfilaven flotants garnaldes de rosers, s'hi amuntegaven canons, els uns, antiquíssims, muntats sobre rodes, altres moderns, escampats pel terra i esperant, durant anys, el moment de ser col·locats. Les torres blindades estaven oxidades, el mateix que les curenyes; els canons de llarg tret, pintats de roig i enfonsats en l'herba, semblaven tubs de ferro vell. L'oblit i l'òxid de l'abandonament envellien aquelles peces...

En els carrers banyats de sol, davall les closques de les teulades, s'agitava el formigueig humà dominat per necessitats i idees del moment que considerava importantíssimes, creient amb el més càndid dels egoismes que algú superior i omnipotent vigilava i dirigia les seves anades i vingudes, iguals a les dels infusoris dins una gota d'aigua. Més enllà de la ciutat veia En Jaume amb la seva imaginació monòtones tanques, xiprers que deixen guaitar les seves puntes per damunt d'elles, una població estreta...». Però si Blasco-Ibáñez, de qui tornarem a parlar, fou un orador polític en aquella Palma de començaments del segle XX, ja en el XIX, un altre literat i artista, Gaston de Vuillier, en fou especial espectador.