Sucre a Margarita (1815)

Les coses no anaven gaire bé per a les tropes independentistes de Simón Bolívar. El cabdill i els seus homes havien de fugir cap a l'est, i Caracas hagué de ser evacuada. En la seva retreta, els fugitius es trobaren amb altres tropes lleials al moviment americanista, tropes auxiliars, entre les quals es trobava Antonio José de Sucre, que amb dinou anys ja tenia la graduació de coronel. Arribats a Aragua, hi hagué batalla. Els exèrcits de Bolívar i Bermúdez eren vençuts i, després de la derrota, els dos cossos es separaren: Sucre, amb el seu, anà cap a Maturín, mentre que Bolívar marxava cap a Barcelona i llavors a Cumanà. Veient, aleshores, que aquella Segona República tenia els dies comptats, cercaren vaixells i s'embarcaren. La victòria era de Boves, el cap dels «llaneros» fidels al rei d'Espanya i al seu govern absolutista. Conten les historiadores Milagros Butron i Francisca Palomino que la ciutat que havia vist néixer Antonio José va estar sempre, com el seu fill il·lustre, en primer rengle de foc per la lluita de la independència de Veneçuela. Per això, per la seva ferma adhesió a la causa patriota, Cumanà, i dins ella la família Sucre, pagà un preu molt alt. En aquesta avinentesa, la ciutat es va haver de sotmetre al terror de Boves; dos germans d'Antonio José, Vicente i Magdalena, moriren víctimes d'aquelles encegades matances. El primer fou assassinat en el llit d'un hospital i la segona, greument malalta, «no pogué suportar la visió de la seva llar violada pels guerrillers. La madrastra de Sucre, Donya Narcisa Márquez, va haver de fugir apressadament per un balcó per tal de no caure en mans dels enemics que ocupaven la casa familiar.». Un altre historiador, Laureano Villanueva, ens diu que «la dissortada Cumanà es pot pintar com Niobe, abandonada amb els seus fills morts o ferits...». I així era la cosa. Sucre i els seus companys republicans varen mantenir, fins que pogueren, la resistència, aquesta animada per altres que encara restaven en territori veneçolà, com Ribas, Piar i Bermúdez, a la zona oriental. Aquests dos darrers feren front a Boves a Urica, però tot fou inútil, i encara que el maleït cap dels «llaneros» morí en aquella tràgica trobada, els patriotes independentistes foren derrotats. Poc després, la ciutat de Maturín era també ocupada per les forces enemigues i els republicans que seguien amb vida, hagueren de triar, al davant d'una mort segura, l'exili. En aquestes dates, Antonio José, acompanyat per Bermúdez i d'altres patriotes, navegà cap a l'illa Margarita, puix que aquell era l'únic tros de terra veneçolana que encara estava en mans dels independentistes. Passat un temps, tornarien per a guanyar la guerra i la llibertat.