Jeroni Crainquebille, «Jérôme», era francès, una criatura de ficció literària, però hagués pogut ser també solleric. De fet, el seu malnom, «Crainquebille» podria fer al·lusió a les taronges, aquestes «billes» daurades que venien des de la Mediterrània fins a París, de llocs com València, Sóller o Alger. En el cas dels sollerics establerts a la capital francesa, hi havia qui tenia magatzem, d'altres botiga i, els més humils, s'havien de contentar a fer de «marchand des quatre-saisons», la qual cosa signifivava recórrer els carrers i carrerons de la «Ville-Lumière» amb un carretó ple de fruites i verdures. La crida era la mateixa que la dels rètols de les botigues d'ultramarins regentades per mallorquins de la contrada de tramuntana: «Aux Jardins de Valènce! Aux Jardins de l'Espagne! Aux Jardins de Majorque!» Hom ho entenia molt bé.
I Crainquebille anava per la ciutat, empenyent el seu carretó, crida que crida, especialment amunt i avall de la rue Montmartre...
«Feia ja mig segle que ell feia marxar el seu carretó pels carrers i en aquest temps havia après d'obeir els representants de l'autoritat. Però aquesta vegada es trobava en una molt particular situació, entre un deure i un dret. No tenia esperit jurídic. No comprenia que el gaudir d'un dret individual no el dispensava de complir un deure social, (el de circular, de buidar, de no interrompre el pas del carrer) i considerà en extrem el seu dret (que era el de no anar-se'n fins que la clienta, Madame Bayard, que li havia comprat hortalisses, no li dugués de ca seva els catorze sous que li devia) i restà allà mateix, sense posar les mans sobre el punt d'empenta del carretó. Per tercera vegada, l'agent 64, tranquil, sense enfadar-se, li repetí l'ordre de circular. Al contrari del brigadier Montanciel que té el costum d'amenaçar sempre seguit i que no cedeix mai, l'agent 64 és mesurat en les seves advertències i sempre es troba disposat a raonar. Tal és el seu carácter. Encara que un poc bromista, és un excel·lent servidor i lleial soldat. El coratge d'un lleó i la dolçor d'un infant. No coneix més que la seva consigna. -És que no m'enteneu quan us dic de circular? I Crainquebille ha de restar en el seu lloc amb una raó que veu massa considerable perquè l'altre no la vegi suficient, de manera que exposa d'una manera simple i sense artifici: -Per amor de Déu! O no veis que estic esperant els meus doblers?»
Anatole France, altrament Anatole François Thibault (París, 1844Béchellerie, 1924) es distingí com a autor de novel·les històriques o de costums, iròniques i escèptiques, entre les quals, la més coneguda, «El crim de Silvestre Bonnard», publicada el 1881. Premi Nobel de Literatura el 1921, la seva producció és plena d'aquesta càrrega, evidentment satírica, on tanmateix la ironia no altera ni la veritat de l'escena ni la vivacitat de la narració.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.