Inaugurat el 1912, el tren Palma-Sóller venia a completar la xarxa ferroviària de Mallorca. La màquina, el vapor, el camí de ferro eren sinònims de progrés. Ja havien restat arraconades les tristes i velles diligències, les cases de postes i les cavalleries explotades al màxim al llarg de rutes impracticables. Un poeta, Miquel Forteza Pinya, nascut l'any 1888 al número 17 del carrer de Sant Bartomeu, i on morí el 1969, habitant, doncs, de l'antic Call menor, fou un excel·lent poeta i traductor. Entre els seus versos, hi destacam aquí aquells que es refereixen als viatges en tren per una illa que avui ens sembla petita però que antany, a pas de peu calçat amb espardenya, no ho era tant. L'ambient d'una estació és magistralment descrit amb aquests mots:
«Espessa xarxa fan les vies/ entrecreuant-se indefinidament./ Neg res són tots els murs./ Sense parar es sent/ el so estrident/ de la corneta;/ toca pausada la campana/ i, esglaiadores,/ llencen son xiscle les locomotores./ Entra la nit./ Van encenent-se, lluny edanes/ com les estrelles,/ les lluminàries blanques i vermelles, / i reconforta l'esperit/ el cant del riu, que a poc a poc sorgeix/ dins el brogit./ En una via obaga/ un tren roman amb els llums apagats,/ i els viatgers endormiscats/ miren la nit, com una amiga/ que a les tenebres immòbils els lliga./ Però es desfà sobtada,/ la llunyania negra:/ Dos fanals brillen dins l'obscuretat/ i va creixent l'esclat/ de les pupil·les que la nit esqueixen./ Xiula a la boira la locomotora,/ i arriba un tren/ que un sol moment/ ha d'aturar-se aquí./ Com un llampec he vist lluir/ ton bell mirar/ oh viatgera/ que potser tens el fil de mon destí/ i fuigs per no tornar./ L'estació resta en la fosca./ Sols endolceix/ mon es perit,/ el cant del riu que poc a poc sorgeix/ dins el silenci de la nit.»
Les tintes ombrívoles, el toc romàntic final i els sorolls del maquinisme dins una atmosfera que ens sembla hivernal i destemperada. La fosca contra la negror. Els gasos i fums contra les boires.
El sorolls dels enginys enfront al renou ofegat de la natura...
Més proper que aquesta visió septentrional és el petit poema que ens parla del Sóller-Exprés: «Cada dia com una llançadora/ de ciutat a ciutat corre l'exprés./ L'una li riu damunt la mar sonora, l'altra dins una vall de tarongers./ Deixant la plana d'hortes i ametllers/ ràpida puja la locomotora,/ i la muntanya d'ignorats recers/ travessa com espasa colpidora./ Comença a davallar, des de l'abrupte/ penyal, damunt els arcs del viaducte,/ fins arribar a la ciutat florida./ A sos peus canta l'aigua del torrent,/ al front, el Puig Major fosforescent/ i, al lluny, la mar plena d'amor la crida».
Bells versos que mereixerien figurar sobre marbre a l'estació central del Tren de Sóller.
MIQURL FERRA I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.