L'escriptora nord-americana d'origen francès (París, 1903-Los Angeles, 1977), celebrava en aquestes dates una festeta casolana en honor del seu estimat Kendall, que se sentia aleshores molt deprimit. Anaïs coneixia molt bé aquesta mena de sentiments. Després d'esser abandonada la seva família per part de son pare, el compositor espanyol Joaquim Nin, el 1914, es traslladà amb sa mare als Estats Units i visqué a Nova York. Seria gran amiga de personatges del moment com Otto Rank o Henry Miller. En el seu diari desenvolupa els temes que caracteritzaven la seva obra: pèrdua del pare, desarrelament, erotisme, tarannà femení amb veu pròpia, identitat sexual, llenguatge dels somnis i dels símbols, surrealisme i psicoanàlisi... Fou dona que marcà un temps i una manera de viure i de sentir...
«Ahir vaig rebre uns amics per a posar punt final a la solitud de Kendall. Vaig convidar la germana de Bill Howell, una ballarina molt hermosa, i el seu marit Dany Kenning. També a James Merrill, Frank Westbrook, Pablo Picasso, Nancy i Carter Harman. Ens vàrem asseure per terra (sobre les catifes), a la llum de les espelmes i tots teníem en aspecte jovial i bell. Cadascú posseïa el seu propi do. Carter era compositor; Nancy, escriptora, una al·lota primatxona i d'una bellesa abstracta. Els considerava tots ben dignes de l'apreci de Kendall. Carter és obert, tranquil, amb un somrís contagiós i una barreja de simplicitat, intel·ligència i sensibilitat. Té vint-i-set anys, ulls blaus, llavis sensuals; és esvelt i ros. Acabà la guerra sense símptomes de neurosi. Era aviador.
Va estar a l'Índia. Escriu música per a ballet. És encisador i assossegat. Nancy és magra i fràgil com un ocellet, i, al mateix temps, freda i endurida. És com un matrimoni de criatures.
-Els teus escrits -va dir Carter- han provocat en mi la música, han despertat el meu desig d'esser director d'orquestra. Jo volia esser escriptor com tu desitjaves esser músic. Sent la necessitat de parlar i tanmateix som curt de paraules. M'agradaria compondre lletres per a cançons.
Ha posat música als poemes d'E.E. Cummings.
La tensió i la rigidesa de Kendall era més fosca, al contrari de Carter. Uns éssers replegats en si mateixos. I per què vull jo refondre'ls? Em fan mal i no puc suportar el seu aïllament. Tal volta perquè em recorden mon pare? Ara entenc perquè haig la necessitat d'expansionar-me. Tenia por de deixar-me dur per ells i vaig escollir algú que els posàs fre?».
Kendall va escriure en una carta les seves sensacions sobre aquella estranya festa d'artistes i intel·lectuals. Uns textos que completen la visió d'Anaïs Nin, on sembla que Picasso era només una mena d'ombra callada i discreta.
«La reunió era estranya, meravellosa, plena d'esdeveniments sobtats, màgica per les mirades que s'hi creaven i per l'harmonia que crec haver apreciat en l'essència rítmica del ball de Frank. Em sent més vell. Estic encisat. Estic tranquil. Estic a la vora d'un descobriment. Deixaré que la novel·la parli per mi, perquè se l'enviaré per tal que la pugui llegir. Dins meu, tots els sentiments són com a camuflats. No puc parlar per mi. Ho faug a través de la meva escriptura».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.