Oscar Wilde (Dublín,1854-París, 1900) havia nascut dins una família molt amiga de les lletres. Son pare era cirurgià i bibliòfil.
La mere, poetessa i periodista. Estudià en el Trinity College de Dublín i en el Magdalen d'Oxford. Instal·lat a Londres el 1878, es casava el 1884 i del matrimoni naixien dos fills. Obligat, per la societat conservadora, puritana, a amagar la seva veritable condició sexual, treballà primer com a redactor de revistes i després aconseguí un cert èxit amb les seves obres teatrals. Esdevingué una figura molt popular i una personalitat social de primer ordre. Però el problema causat pels judicis derivats de les seves relacions homosexuals, i principalment, amb el jove Lord Alfred Douglas, destruiria, en poc temps, aquella bona imatge entre l'elit victoriana i el 1895 seria condemnat a presó. Mestre de la crítica i l'assaig, i la narrativa breu, moriria, després d'alguns anys d'anar a l'atzar per Europa, morí a un hotel de la capital francesa el 1900.
De la seva abundant correspondència és d'aquestes dates la carta que dirigí James Whistler a l'editor de «Truth» (Veritat), on el denunciant manifesta la seva ironia entorn de les veritats i les mentides en paper imprès:
«Poderosa veritat: Entre els implacables desemmascaraments de les mentides dels nostres dies, res, haig de confessar, he gaudit amb un major entusiasme que el seu atac recent contra el gran impostor i assot del nostre temps. El plagiari omnipotent!
M'informen, per cert, que a Nord-amèrica, sota la llei del 84, pot el plagiari esser peocessat, empresonat i condemnat a picar pedra de la mateixa manera que fins ara ell ha picat a altres i ha furtat tot el que ha pogut. Com és possible que en la seva llista d'acusats hagui estat omès el més gros dels culpables, el nostre propi Oscar? Torn a recordar els seus mètodes gràcies a l'infatigable i retardat Romeike, que m'envia retalls de periòdic, on a més d'altres entretingudes anècdotes, és contada en detall la història d'Oscar quan a certa vetlada del Club d'Estudiants de l'Acadèmia, tot fingint un aprofitat orgull d'autor, es va atribuir la responsabilitat de la conferència de la qual jo, a prec seu, l'havia proveït per pura amistat, això per tal de no ajuntar el fracàs deplorable amb l'aparença estúpida en la seva posició, poc normal, com a disquisidor sobre l'art al davant d'un públic preclar. Sortí a l'escenari com un Sant Joan Baptista, això sí, oblidant que humilitat hauria d'esser la seva principal virtut, i incapaç de suportar el respecte amb el qual eren rebudes les seves paraules, no només oblidà de besar-me els peus sinó que me'ls trepitjà...»
Veritablement s'atribuïa Wilde textos que no eren seus?
I tanmateix, el famós adorat i odiat va esser ell.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.